Era ben evident que les paraules se les acabaria emportant el vent, per això va voler deixar-ho per escrit. El traç d'aquell bolígraf negre sobre el paper reciclat seria tot el que quedaria d'ell, la seva darrera voluntat, com si es tractés del seu propi testament, perquè no pensava tornar-hi mai més. Havia vist els pares feia menys d'un parell d'hores, mai no s'haguessin pogut imaginar que es tractaria de la darrera vegada.
L'enèsima discussió no havia estat una discussió més, ni la més greu ni tampoc la més esvalotadora, però ja tenia setze anys i es considerava prou madur com per no haver de suportar les condicions imposades pels seus pares i que mai no compartiria. No estava disposat a tornar a haver d'abaixar el cap, volia ser ell mateix i fer la seva en total llibertat, sense cap norma inútil ni manual de bon comportament.
Era fill únic i sabia que el comiat hauria estat massa amarg, potser als divuit hagués tingut més sentit o potser només de la mà de la seva promesa, en qualsevol dels casos mai no l'haguessin acceptat de bon grat. Per això, sense cap més consideració, va baixar les escales fins el menjador assegurant-se que no el veiessin abans d'acomplir la seva comesa. Tot allò que considerava imprescindible li cabia a la motxilla del gimnàs que portava a l'esquena. En arribar al rebedor va deixar el full acabat d'escriure entre les claus i el cendrer de la consola, allà era on es deixaven les notes quan algú sortia de casa de forma imprevista, i aquesta era la forma més imprevista que mai no es tornarien a trobar.
Ni una darrera ullada al rebedor, ni bons records ni tan sols un sospir, amb pols ferm va tancar la porta recloent darrera seu tota una eternitat. Va baixar els tres esglaons que el separaven del carrer, amb serenitat, pausadament, mirant al seu voltant com si es trobés en paratge desconegut. Tres esglaons per iniciar una nova vida, tres passes per abastar l'infinit.
Li va semblar com si veus llunyanes li rebotessin al cap, negant-se a abandonar-lo per sempre més, però el segon cop que la mare el va cridar a dinar va girar cua no sense abans haver-se guardat la nota a la butxaca del pantaló.
