El vol del mussol

2012-02-13T14:02:00.002+01:00

A través d'aquestes paraules us informo que, darrerament, la minsa periodicitat en l'actualització del bloc és deguda a una plaent etapa de transició de la qual em trobo molt orgullós de poder experimentar.

De forma eventual, prego que accepteu les meves disculpes, però no us angoixeu, ja que no podria viure sense que la meva mà conduís fermament una ploma que canalitzés els meus pensaments.

Salut!

La casa del número 8

2012-01-13T14:05:00.001+01:00

Vaig marxar sense acomiadar-m'hi, no s'ho mereixien, això.

Mai ningú s'ho hagués imaginat del número vuit, en aquella casa regnava la concòrdia ja des dels temps en què els meus avis la van aixecar amb les seves pròpies mans. Des d'aleshores, durant la guerra i també després, havien acollit a tot aquell familiar, amic i veí que necessités ajuda. La porta de casa sempre havia romàs oberta per tot aquell que vingués amb bones intencions, independentment d'edat, condició, creença o color de camisa. Les llàgrimes d'agraïment ens donaven la força necessària per poder-hi subsistir quan no teníem ni per nosaltres mateixos.

Ha plogut molt des de llavors i els temps han canviat i han tornat a canviar, tant és així que els necessitats que ara truquen a la porta encara ho són més que els de fa seixanta anys. La misèria busca companyia en el seu deambular.

Quan contemplo les fotografies sense color dels meus avis ja no hi trobo la força que em cal, ni tan sols recordant la mirada afable del meu avi o les mans tan suaus de la meva àvia quan m'acaronava les galtes, sembla que fos ahir mateix...

He perdut la moral per continuar compartint desgràcies alienes, com puc fer-ho si no sóc capaç de transmetre l'esperança que m'ha abandonat?

Us demano disculpes encara que sé que no les podreu acceptar, un abandó no té perdó. La condemna eterna serà la meva redempció.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Mentre el gat ens mira

2012-01-03T01:12:00.002+01:00

Aquest matí llostreja fred, la calor dins el meu llit marxa fugaç, obro la finestra, el sol m'obliga a tancar els ulls, el veí em saluda al temps que passa el tren de les nou.

Busco proves miserables entre la roba del calaix, em pregunto per què m'he deixat el cafè a mig fer. A la ràdio cremen una cançó impossible de cantar i m'imagino tornant-la a ballar a les golfes de la casa en runes, sense saber com agafar-te, mentre el gat ens mira impassible amb ulls impenetrables.

Travesso el carrer amb el semàfor en vermell, les fulles cauen amb el vent. Amb regust d'aigua salada, el mar m'ha arrossegat ben endins, enmig d'un laberint de dubtes, al fons marí. Tanco el llibre, el rellotge s'atura, camino avorrit dissolent el sucre amb el dit. Cerco una adreça abatuda, m'observen desconfiadament, faig mig volt, massa convidats per un sol casament.

Hi torno cavil·lós, em mira el melic, el negre és negre i el blanc també, em trec les ulleres per veure-hi bé. Anuncien pluja i encenc el foc, el teu moviment m'escalfa el cor. La calor dins el meu llit marxa fugaç, llàstima, m'ha semblat ben poc.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

2011-12-24T19:43:00.002+01:00

Apetitosos àpats, bon vi, neules de xocolata, assortit de fruits secs, cava ben fresc, torrons a dojo, cafès i licors... I, per colofó, algun regal inesperat.

Amics, estem ben desemparats, ens tenen lligats de mans i peus, qui pot resistir-se a no celebrar aquests dies amb tals menges exquisides i rauxes de xerinola?

Us desitjo unes bones festes i any nou 2012 !!

Punt de no retorn

2011-12-04T13:07:00.004+01:00

Vaig poder observar als seus ulls reflexades les meves intencions, per primer cop vaig entendre que allò que estava disposat a fer no era ni de bon tros la millor opció.

Li havia dit de mil maneres diferents, però les paraules ja no sorgien cap efecte. El temps va anar dibuixant aquella situació i sabíem que ens trobàvem en un punt de no retorn. Calia prendre una decisió i jo en vaig prendre una, una de molt difícil i compromesa, però la recompensa era la vida.

Li vaig dir que volia passar un cap de setmana a la muntanya, a un lloc que no li podia revelar perquè era una sorpresa i, amb el front arrugat i sense gran convenciment, s'ho va creure i em va deixar fer. Jo ja m'havia estat preparant l'equipatge conscienciosament, no em podia permetre cap descuit. Amb els nervis a flor de pell com mai abans havia estat ens vam fer a la carretera.

Vaig prendre la sortida i en quant vaig poder vaig aturar el motor enmig del no-res, no podia allargassar més el temps, vaig decidir que finalment havia arribat el moment. Ens trobàvem en un indret solitari, ben allunyat de la civilització, a on no hi ha ulls que jutgin els actes, només jo i el meu sentit comú, el seu cos i la meva set insufocable.

Vam sortir del cotxe, amb la poca roba que li havia deixat tremolava de fred. Admeto que actuava compulsivament, però ja no podia fer-me enrere. La nit queia feixugament i veloç entre els alts pins d'aquella vall. La densa boira cegava els records i l'esdevenir del demà. El silenci s'havia fet al nostre voltant. Només els seus crits ofegats el van trencar encarregant-se el ventim d'esborrar-los subtilment.

El pla va sortir bé.

Avui el tornarem a repetir.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Cor viatger

2011-11-22T01:34:00.002+01:00

Aquest matí, a través de la finestra de l'autobús en què em trobava, he estat testimoni d'un fet ben peculiar…

De l'extrem de la vorera que limita amb la calçada he vist com apareixia un objecte vermell, es tractava d'un globus de fira en forma de cor, amb el cordill penjant com el deixant d'un estel fugaç. Jo, incrèdul a la seva presència, observava com iniciava una lenta ascensió. L'autobús començava a allunyar-me d'ell, però m'he girat al meu seient incapaç de treure-li la vista de sobre.

L'enorme cor vermell es trobava ja a gairebé dos metres del terra i, aleshores, com si d'un moviment coordinat de gimnàstica rítmica es tractés, un home que passava per allà l'ha agafat just a temps de quedar el cordill fora del seu abast.

L'individu, amb més d'una cinquantena d'anys a sobre, ha mirat immòbil al seu voltant cercant el possible propietari del globus. En no trobar ningú, ha alçat la vista cap a ell durant uns instants i, a continuació, ha prosseguit el seu caminar amb un somriure dibuixat a la cara i un cor aferrissat a la mà.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Una motxilla i una nota

2011-11-14T01:53:00.001+01:00

Era ben evident que les paraules se les acabaria emportant el vent, per això va voler deixar-ho per escrit. El traç d'aquell bolígraf negre sobre el paper reciclat seria tot el que quedaria d'ell, la seva darrera voluntat, com si es tractés del seu propi testament, perquè no pensava tornar-hi mai més. Havia vist els pares feia menys d'un parell d'hores, mai no s'haguessin pogut imaginar que es tractaria de la darrera vegada.

L'enèsima discussió no havia estat una discussió més, ni la més greu ni tampoc la més esvalotadora, però ja tenia setze anys i es considerava prou madur com per no haver de suportar les condicions imposades pels seus pares i que mai no compartiria. No estava disposat a tornar a haver d'abaixar el cap, volia ser ell mateix i fer la seva en total llibertat, sense cap norma inútil ni manual de bon comportament.

Era fill únic i sabia que el comiat hauria estat massa amarg, potser als divuit hagués tingut més sentit o potser només de la mà de la seva promesa, en qualsevol dels casos mai no l'haguessin acceptat de bon grat. Per això, sense cap més consideració, va baixar les escales fins el menjador assegurant-se que no el veiessin abans d'acomplir la seva comesa. Tot allò que considerava imprescindible li cabia a la motxilla del gimnàs que portava a l'esquena. En arribar al rebedor va deixar el full acabat d'escriure entre les claus i el cendrer de la consola, allà era on es deixaven les notes quan algú sortia de casa de forma imprevista, i aquesta era la forma més imprevista que mai no es tornarien a trobar.

Ni una darrera ullada al rebedor, ni bons records ni tan sols un sospir, amb pols ferm va tancar la porta recloent darrera seu tota una eternitat. Va baixar els tres esglaons que el separaven del carrer, amb serenitat, pausadament, mirant al seu voltant com si es trobés en paratge desconegut. Tres esglaons per iniciar una nova vida, tres passes per abastar l'infinit.

Li va semblar com si veus llunyanes li rebotessin al cap, negant-se a abandonar-lo per sempre més, però el segon cop que la mare el va cridar a dinar va girar cua no sense abans haver-se guardat la nota a la butxaca del pantaló.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Llàgrima furtiva

2011-11-02T01:22:00.003+01:00

Aquest matí, en travessar els primers raigs de sol la finestra de la meva habitació, m'he desvetllat nerviós, impacient. Un neguit m'ha estat perseguint els darrers dies sense arribar a aflorar, però ara ho veig clar, n'estic convençut: he perdut part del meu ésser, en sóc conscient.

Potser no vaig valorar prou el conjunt de possibilitats, em vaig deixar portar per l'efervescència del moment i vaig obrir el meu cor buidant en tu el meu millor secret. Em vas acaronar agafant-me ben fort les mans tremoloses i eixugant-me la llàgrima furtiva que em descendia valent per la galta carregada de pors i patiments, de desitjos incomplerts, de màscares impenetrables i pensaments entredits. No recordo cap sensació desfogada, ni tan sols què em vas dir, només volia seguir la teva petjada mentre junts fèiem camí.

Però la saviesa de la nit m'ha fet obrir els ulls i veure que el nostre camí ja no és el mateix. Encara avui sóc cec al fet que ens ha separat intempestivament. T'has emportat els meus sentiments i, orfe d'ells, no sóc el mateix. Part del meu ésser ja no hi és amb mi, te l'has endut sense contemplacions, en sóc conscient.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Sentit perdut

2011-10-16T01:47:00.000+02:00

La teva ombra em persegueix rere cada cantonada, sota el meu llit, al mirall darrere del meu reflex. No sé què més fer per saber si ets real, si encara ets amb mi o potser mai no t'he tingut al meu costat.

Ningú m'acomiada quan marxo ni espera la meva tornada com abans, et trobo a faltar i tu a mi no ho sé pas. És que tot ha estat un engany? Potser una imatge buida de felicitat?

De rumiar el perquè he passat nits mancat de son, provant d'esborrar possibilitats he esgotat la meva ment. Ara només puc esperar, sense gaire afany, que la nit arrossegui el dia i tornem a començar. Potser serà un altre miratge, un altre núvol de cotó, però per mi haurà pres sentit el sentit que et dono jo.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Bitllet d'anada

2011-10-02T23:05:00.002+02:00

Traient el cap per la finestreta em va dir que ens tornaríem a veure, les següents paraules ja no les vaig poder entendre, només recordo el sinuós moviment dels seus llavis allunyant-se de mi rere el sotragueig del tren.

Ell va ser l'únic passatger aquell fred vespre d'hivern, però tanmateix el millor que hagués pogut tenir.

Des d'aleshores la meva vida ha estat tot un seguit de contratemps, previsibles batzegades i efímeres il·lusions. Vaig cometre l'error de creure que podia triar els meus actes i ser conseqüent amb ells, però les meves criaturades només han comportat patiment al meu cor. He malmès els meus dies esgotat de volar de flor en flor com una abella exorbitant. He perdut el nord cercant la sortida d'aquest fatal laberint. Sense tu taral·lejo cançons prohibides, escric remeis contra la solitud i faig l'amor amb qui no n'hauria només incitat pel fet d'oblidar.

No veig el demà més enllà d'aquesta nit, el temps s'esgota i em regalima sense mirar enrere. Malsofert però no sense cert recel, capgiro els meus arguments i et suplico ara que tornis amb mi per ser allò que vam ser, per recòrrer plegats aquest desgraciat laberint. Torna a pujar al tren, restitueix-me el sentit comú que et vas endur i pronuncia incessant les paraules que no vaig poder sentir.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

2011-10-02T21:55:00.003+02:00

Mirador del cel

Temps de vacances

2011-08-26T09:22:00.000+02:00

A la fi ha arribat el temps de vacances, unes setmanetes per gaudir de la tranquil·litat i els bons pensaments, per netejar l'ànima i escriure nous camins, per compartir la meva música i fer ressorgir el blanc del gris.

Fins aviat i salut!

Apèndix inacabat

2011-08-04T08:32:00.003+02:00

Veig passar els núvols per sobre els meus pensaments, tot esperant l'arribada de la inspiració divina darrera d'ells.

De bon matí escolto detingudament el cant dels ocells intentant trobar paraules entre els seus piulets.

La meva respiració s'alenteix observant l'horitzó del mar infinit.

La teva presència ha purificat la meva ànima i, el teu contacte, embogit la meva ment.

Mai no vaig pensar que per tu tancaria la paradeta, que dibuixaria el teu nom amb foc al vent, que tastar la teva veu seria tan perfecte, que ballaria tot sol de forma inconscient.

Mai no hi vaig pensar i, ara, sóc com m'has modelat, has esculpit el teu nom al meu cor, segrestat el meu beneit raonament, ara visc al compàs del teu alè veient passar els núvols per sobre els meus pensaments.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Què n'he de fer?

2011-06-14T23:53:00.006+02:00

És difícil triar les paraules adequades quan volem descriure un sentiment, és més, fins i tot un mateix pot desconèixer com se sent i perquè.

La simplicitat de l'inconscient món animal s'amaga en nosaltres deixant un rastre complex a l'enteniment, donant lloc tant a accions incompreses oblidades al desig com a reaccions equívoques desitjades a l'oblit, doncs…

Si em mires fixament a través del reflex de la finestra del tren, què n'he de fer? Aliè a tu continuaré llegint el meu llibre i marcant inconscient el ritme de la música que escolto i encara no m'he après.

Si em dibuixes un cor amb cacau al cafè, què n'he de fer? Espargiré el sucre a sobre d'ell i observaré com es va enfonsant fins desaparèixer per complet.

Si quan t'acomiades de mi perllongues l'abraçada en el temps, què n'he de fer? Esperaré pacient el meu torn per donar-te la mà una vegada més.

Si plasentment jugues amb els meus dits i m'acarones la pell, què n'he de fer? Gaudiré el moment mantenint inert la meva ment.

Jugarem junts sempre que ho vulguis, m'acomiadaré de tu com fins ara ho he fet, esborraré el teu cor del meu cafè i quan et trobis al meu davant ni tan sols et miraré.

Però què n'he de fer si vull contemplar fixament els teus ulls, desitjar que el teu cor sigui el meu, besar-nos eternament per mai no haver-nos de separar i estimar-te de cos sencer fent l'amor per sempre més. Què n'he de fer…

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Ànimes lleials

2011-04-05T22:35:00.006+02:00

Com obviar la pròpia herència, esmenar els errors comesos i no haver mai més de demanar-se perdó un mateix? Com puc donar l'esquena al mirall que m'ha vist plorar? No seria just fer-lo miques per esborrar el meu passat doncs, més intel•ligent que jo, només s'esquerdaria projectant mil imatges de mi per donar-me a entendre que tot pensament forma part d'un de sol, del meu esperit.

Però no, no m'aturaré pas aquí, seria capaç de fustigar-me dia i nit fins aconseguir esborrar de la meva ment tot allò que ara m'avergonyeix, els moments muts de paraules que hauria volgut dir, les mirades desviades en contra de la meva voluntat. M'alliberaré de la bombolla que m'envolta i que reflecteix la representació de mi que cadascú vol veure. Sé que sense el meu paraigua m'exposaré a un temporal de judicis que, com la pluja, depenent del núvol de què precipiti, poden fer-me molt de mal. Però seré valent, perquè per veure el Sol cal sortir de casa i hi sortiré, ja ha estat prou educadora la condemna que he complert.

Encara no sóc capaç d'entreveure la claror de matinada i m'espanta pensar que mai no arribarà, però sé que no estaré tot sol. M'abrigaran al meu voltant ànimes lleials que potser no he reconegut abans, m'agafaran fort les mans i m'acompanyaran per donar-me la vida sota els raigs vivificadors del Sol que a tots ens il•lumina i del que formem part doncs, com va dir l'amic Sagan, estem fets de pols d'estrelles, i jo afegeixo, de les mateixes estrelles.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

L'hora del planeta 2011

2011-03-25T20:05:00.010+01:00

DISSABTE 26 DE MARÇ 2011

20'30 a 21'30 h

APAGA EL LLUM, ENCÉN EL PLANETA

Dia mundial de l'aigua

2011-03-22T17:37:00.005+01:00

Súplica - Rèplica

2011-03-17T00:58:00.005+01:00

(Súplica)

Oh, meu Senyor, feu ús de la vostra magnànima benevolència i raó, doncs no és més seductora la veritat que allò que es resisteixen a veure els nostres ulls.

Senyor d'aquestes terres, amo de nostres ànimes, sigueu compassiu jutjant el servent més fervent de la vostra Cort, doncs el meu enteniment ha estat alliberat i embogit alhora per la sola presència de qui el foc només amb el seu esguard és capaç d'encendre i emportar-se ànimes cegues a voluntat.

Gran cavaller de cavallers, enemic del mal en aquest món, no dubteu un instant quan veieu passar tan delitosa figura, que no us enganyin els sentits, traieu espasa en mà i torneu-vos-hi sense dubtances ni contemplacions, travesseu el seu fred cor privat de sentiments i traieu-li la poca vida que li queda així com a mi me la va prendre.

Només demano pietat, oh, meu Senyor, germà de sang, doneu vida i mort a qui n'és mereixedor. Vida i mort.

(Rèplica)

Apreciat cavaller, company guerrer d'heroiques croades, no supliquis el teu demà, no reclamis justícia a fets injustificables que no depenen del meu glavi exempt de proveir mort i sostreure vida.

Estimat amic, bé és sabut que el bé del mal és separat per una subtil frontera, que tots en som portadors en diferent grau i que, com una desvalguda bufada del vent pot fer naufragar una nau en alta mar, una mirada desencarada, un gest interpretat erròniament, t'ha fet perdre el nord i veure sols fosquedat durant el dia i desmesurada passió a les nits.

Benvolgut germà, hi ha lleis que mai no poden ser desobeïdes, afers de tan gran importància que van ser ordenades pels Déus i nosaltres, dissortats súbdits, hem de respectar.

Germà, la sang que ens uneix ens ha acabat separant. Et desitjo un bon camí fins el més enllà.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

S'apropen mènfugues

2011-01-19T23:13:00.004+01:00

Les tardes assolellades de finals d'estiu són ideals per llegir a la platja. Assegut amb el llibre entre les cames la tovallola m'aillava de la sorra escalfada pel sol de migjorn. El dòcil rompre de les ones en arribar a terra i la suau brisa acaronant al seu pas la pell del meu cos seminu van dissenyar la situació idònia per l'alliberació de la meva ment durant llarga estona.

El sol, com cansat de suportar el seu propi pes, va anar caient mut i amb pas ferm. El cromatisme de l'horitzó va virar cap el roig i el mar endormiscat va perdre força per empaitar l'aigua salada.
Fins aquell moment no vaig adonar-me del pescador amb qui havia compartit vesprada. D'aspecte juvenil i rostre morè, es trobava ja acabant de recollir els estris de caça. En passar pel meu davant el vaig seguir amb la mirada, va continuar com si no hagués apercebut la meva presència. Vaig observar que portava una motxilla plena i un llibre que li sortia de la butxaca dels pantalons. Aleshores va alentir el seu caminar fins deturar-se. Es va girar, mirant-me fixament amb ulls foscos i molt oberts em va dir “avui no és tarda de pesca, s'apropen mènfugues”, i va reprendre el seu pas tot esperant un endemà sortós.
Les seves paraules m'havien deixat atordit, mai no havia sentit aquell mot. Vaig suposar que es tractava d'alguna sort de depredador que impedís arribar els peixos a la vora del mar per ser pescats. En qualsevol dels casos, gairebé desconegut per algú aliè a l'argot marí, vaig pensar. Un calfred va recórrer tot el meu cos, aquell pescador m'havia fet mala espina.

Era tard, jo també havia d'anar tirant. Abans de marxar em vaig apropar a la riba, tot sol a la platja, observant l'horitzó, em vaig imaginar l'únic ésser humà del planeta. Un deliri d'immensitat, una vida perduda a l'eternitat, on el temps es qüestiona la seva pròpia existència i l'infinit es fa més poderós al seu costat. Un lleuger mareig em va fer tornar a tocar de peus a terra.

Semblava que la calma del mar es tornés a trencar, les noves ones mullaven els meus peus. Però era estrany, el moviment de l'aigua aparentava procedir només d'una àrea molt concreta, potser era una zona d'escassa fondària. Però no era possible, un remolí havia començat a girar allà i això no tenia explicació. L'aigua va iniciar un curiós bombolleig al seu voltant, cada vegada amb més força. El so s'anava fent més i més intens, el mar semblava entrar en sobtada ebullició. Per contra, l'aigua als meus peus la sentia freda, gairebé congelada, vaig tenir la sensació que em perforaven milers de petites agulles. Vaig retrocedir dues passes mentre, bocabadat, no podia desviar la mirada d'aquell fenomen. Ara el so d'aquella desmesurada efervescència era realment ensordidor. Un xiulet estrident va esclatar, com si es tractés del crit de dolor més agut mai emès; em vaig haver de protegir les orelles amb els dits. Tenia la sensació que el meu cervell no ho podria suportar, em van començar a plorar els ulls, no podia mantenir l'equilibri degut als espasmes dels músculs de les meves cames, sentia un regust de sang a la boca i la meva respiració es va aturar. Completament indefens, vaig esperar que arribés el meu final.
Llavors l'eixordador crit, de la mateixa manera que havia començat, va cessar de cop. Vaig inhalar ansiós una profunda glopada d'aire. Quan em vaig treure els dits de les orelles vaig veure que la pell de les meves mans s'havia enfosquit, em coïen com cremades al sol. Vaig tornar a aixecar la vista, no podia creure el que els meus ulls veien, allà on abans l'aigua semblava bullir amb ràbia, unes formes negres estaven emergint. Al menys quatre figures s'incorporaven al temps que s'apropaven a on jo era. Es tractava de formes humanes, cossos de dona vestits amb túnica negra i una gran caputxa que ocultava el seus rostres. Es trobaven ja molt a prop de mi, però no semblaven reaccionar. Avançaven surant a l'aigua, sense moure les cames, i amb els braços caiguts, morts, inerts de vida totes elles. La trajectòria que seguien anava directa cap a mi, m'havia de bellugar. En aquell moment van accelerar, en qüestió de segons es trobarien a un pam. Van sortir de l'aigua, en l'instant en què van prendre terra vaig notar una tremolor a la sorra. Vaig mirar els seus peus, però no en tenien; al seu lloc, per sota de la vestimenta, uns llargs filaments viscosos serpentejaven levitant de terra.
Volia fugir, però no podia apartar la vista d'aquelles negres figures. Mentre dues d'elles continuaven de front, les altres dues van situar-se a ambdós costats, estrenyent el cercle al meu voltant, evitant que fugís la seva captura. Per més que volgués córrer no podia, m'era impossible, les meves cames no em responien i les dones somortes estaven a punt d'agafar-me. A tan poca distància vaig poder distingir les seves cares, posseïen horribles faccions femenines esquitxades de carn en descomposició, els seus cossos desprenien una fètida pudor en salaó. No vaig poder resistir-hi més, em van envair intenses arcades en comprendre que no hi havia cap escapatòria possible. Era la carnassa d'aquells éssers i no em volia imaginar què serien capaces de fer amb mi. Només desitjava que m'arribés el moment d'una mort ràpida i indolora.

Rendit, extenuat, sense cap força per batre'm a elles, vaig defallir caient a terra, colpejant-me el cap amb una roca. No, no era una roca, es tractava d'un llibre obert entre la sorra, el vaig reconèixer, era el llibre que portava el pescador a la seva butxaca.

Vaig tancar el llibre. Era tard, jo també havia d'anar tirant.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Despertars humits i malenconiosos

2010-11-21T22:17:00.003+01:00

Ets tan real com un somni, com l'efímer reflex a la superfície d'un estany, només la teva presència m'excita essent els teus llavis el meu parany.

No necessito ningú més per estar amb tu, per estar amb mi mateix, perquè durant el dia sóc jo i a les nits ets com el meu subconscient et nodreix. Et sento proper i real quan dormo, junts hem aixecat el cel fins que l'alba ha anunciat el final, despertars humits i malenconiosos em fan tornar a la realitat i t'enyoro tant com si la darrera nit s'hagués cremat.

Enfront el mirall et cerco ansiós intentant vèncer la barrera que de tu em distancia, consumeixo les hores en soledat mentre el temps, avorrit d'observar-me, fa amb resignació arribar la nit. Aleshores, reapareixes al meu davant, pacient, sincer, desitjant-me tant com jo.

La perfecció del teu cos nu m'apassiona, fa bategar desenfrenadament el meu cor, m'apropo a tu per sentir la calor de la teva pell, per evadir-me de qui no és cap dels dos. L'espai i el temps es barregen en el buit mentre nosaltres gaudim d'un caòtic ball de perfums amagats, sabors encoberts, textures canviants, rols plaents, moviments captivadors, actes de fe, follies de dubtosa moralitat, sons virginals, alès perduts, calors extenuants, fregaments relaxants, esclats extasiants...

Ho saps tot de mi i això et converteix en el meu millor amant. Encara que em consideris saba dorment, blanc impol·lut en la meva virilitat, pots estar segur que només per tu vull viure i mai més tornar a despertar.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Sentint el "Silenci nocturn"

2010-11-07T20:55:00.006+01:00

Des de fa molt de temps que et segueixo, llegint i rellegint les paraules escampades per la teva ploma vilafranquina em fas rumiar, imaginar un món de somnis radiants rere cada fulla del meu bosc. I jo agafo molt d'aire i bufo ben fort les veles del vaixell que em portarà a les teves contrades. Cadascuna de les teves històries fa volar més alt a aquest novell mussol i, si observeu detingudament l'horitzó, el podreu albirar fent camí a encesa de llum.

Estic encantat de poder-vos adjuntar l'àudio d'un fragment del relat “Silenci nocturn” que ha pres vida sota la dolça veu de la Pilar.

Així mateix, us convido encaridament a visitar i participar en el seu bloc, Sala de lectura, un espai de lectura de textos dramatitzats en el qual hi podem participar tots.

Una vegada més, moltes gràcies, Pilar!

Silenci nocturn

2010-10-31T19:07:00.006+01:00

Atenció, vull informar que aquest és un relat amb cert contingut de por, aprofitant la nit de Tots Sants...

La nit és per descansar, el cos ens ho demana, un bon descans.
Em trobava esgotadíssim, havia estat un dia molt llarg. Vaig acabar de rentar els plats, em vaig posar el pijama i vaig entrar amb cura al dormitori per tal de no desvetllar el meu company de pis.
- Tranquil, encara estic despert, sembla que hagi begut cafè –em va dir.
Mentrestant ja m'havia ficat al llit, vaig tancar el llum. Ens vam acomiadar amb un bona nit.
Passats uns minuts, jo mig endormiscat, em va trasbalsar la seva veu:
- No sents alguna cosa?
- No. Què hauria de sentir?
- No sé tio, escolto com si fossin unes respiracions que no són nostres –em va dir mig tartamudejant, fet que em va sobtar en ell.
- Doncs... –vaig parar l'orella i, alentint la meva respiració, vaig acabar desistint– ... seran els veïns, no et preocupis, que avui no he convidat ningú.
- No tio, se senten aquí mateix, sento respirar al costat del meu coixí.
Jo no podia continuar mantenint els ulls oberts a la foscor i sentir dir això al meu company em va semblar gairebé un somni. Em vaig acabar adormint.

Com de costum, pels matins em llevava el primer, em dutxava, esmorzava quatre galetes, prenia la motxilla i no tornava a aparèixer fins la nit. Aquell vespre havia quedat a sopar amb els amics. Quan vaig arribar al pis la cuina ja estava endreçada i les llums tancades.
En pijama i amb les dents rentades, vaig entrar al dormitori orientant-me amb la tènue il·luminació de la pantalla del mòbil. Vaig enfocar cap el seu llit. Allà hi era, mig destapat pel llençol, amb la boca entreoberta. La llum del mòbil li conferia una pal·lidesa gens habitual. Certament havia descansat ben poc la nit anterior.
Vaig deixar el telèfon a la tauleta i vaig tancar els ulls relaxant-me i procurant posar la ment en blanc. Aleshores em va semblar sentir quelcom estrany. Un so rítmic, proper. Es tractava del respirar del meu company, que anteriorment m'havia consternat amb aquest assumpte. Però vaig parar atenció, perquè la seva respiració m'era desconeguda. Feia unes inspiracions profundes i sonores, traient seguidament l'aire molt ràpid, com si es trobés a punt d'ofegar-se si no tornés a inhalar oxigen. Veritablement em va preocupar, va capturar la meva concentració. Cada nova respiració es tornava més amenaçadora que l'anterior, la sentia cada vegada més a la vora del meu llit. M'estava angoixant aquella situació, un calfred va recórrer tot el meu cos. Suor freda. Una inexplicable paràlisi va immobilitzar els meus braços, no vaig ser capaç d'agafar el mòbil. N'estava convençut, qui respirava d'aquella manera es trobava ara a pocs centímetres del meu front, podia percebre la seva presència a sobre meu, podia sentir nítidament les seves inspiracions, fins i tot vaig poder olorar el seu alè. Es trobava ja tan a prop meu que només podia respirar l'aire de les seves exhalacions, aire viciat, amb una fetor indescriptible que m'estava ofegant. Em vaig marejar. Al darrer sospir em va envoltar una horrorosa ferum a carn en descomposició...
La nit és per descansar, el cos ens ho demana, un bon descans, un descans etern.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Evolucions

2010-10-10T14:30:00.004+02:00

Va reincorporar-se lentament, doncs l'edat frenava els seus moviments, les seves lànguides i arrugades mans em van oferir el flascó que faria realitat allò que incomptables vegades havia desitjat. El va col·locar obert al meu davant, massa proper a la vora de la taula, amb el tap al costat. El cor em bategava tan accelerat que em feia tremolar de cap a peus, aquell beuratge era capaç de transformar cos i ànima i, finalment, el tenia al meu abast, només calia que me l'empassés.
Allò que vaig començar observant es va convertir un dia en una enveja tan profunda, en un desig tan foll, que m'espantava imaginar tot el que podia ser capaç de fer per tal de...
Així vaig arribar fins aquí, i l'única persona que podia satisfer-me havia posat un preu massa alt, però immers en el meu deliri no m'havia aturat a valorar prou el resultat, encara i així, ara no era el moment de pensar-hi.
Vaig apropar la mà al relluent flascó, només uns centímetres em separaven d'aquest però... potser sí que era el moment, potser sí que havia de triar, realment estava disposat a ser propietari d'allò que no era meu? Ho anhelava ansiós, per damunt de qualsevol altra cosa en aquest món. Però, continuaria essent jo mateix? El meu ego era massa possessiu per deixar-m'hi anar, d'això n'estava convençut, encara que no suportaria el pes del rebuig al seu voltant. Què forma part d'un mateix i em fa ser qui sóc? Arribaria aquell líquid rogenc a creuar el límit del meu ésser?

Vaig acabar agafant el flascó i el tap i, tancant els ulls, em vaig preguntar si havia anat massa lluny. No en vaig obtenir cap resposta.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Cant a la Llibertat

2010-09-28T01:35:00.004+02:00

Vaig voler fer de tu tot allò que havia somiat, escudant-te de les brases d'una guerra perduda, escombrant rabent l'antic camí de tornada, per esborrar del futur les ferides del passat.

Sota arrels centenàries vaig trobar el pa que de taula se'ns van emportar, les paraules que un dia vam haver de callar i la senyera que ens van fer amagar, per esborrar del futur el nostre passat.

Amb plors de sang ens van privar d'identitat, no perdem l'esma, divulguem la raó, fem que la tramuntana escampi la nostra cançó, alcem les veus i cantem a la Llibertat.

Per esborrar del futur les ferides del passat,

alcem les veus i cantem a la Llibertat!

En memòria de José Antonio Labordeta

(poeta, escriptor i polític aragonès)

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Com ho veus

2010-09-05T12:22:00.013+02:00

Gràcies, Eva, una bona idea! Aquest relat va dedicat a tu.

El matí s'havia aixecat esplèndid, el temps era ideal per passejar a través d'aquella vall primaveral.
Vam seguir el camí al pas del seu bastó fins arribar a la vora d'un petit estany. S'hi estava tan tranquil que vàrem seure una estona:
- Com m'agrada l'escalfor del sol a la cara, i aquest aire... –vaig respirar profundament.
- Sí, aquí sempre fa una mica d'aire, recordes l'any passat? Vam dir el mateix. A més devia ser si fa no fa per aquestes dates, doncs ja estava florit el romaní.
- No m'havia adonat que ja tenia flor, com ho saps? –vaig preguntar-li estupefacte.
- Les he vist –va dir rient dirigint-se cap a mi. Va fer una petita pausa, com si estigués observant la meva reacció, aleshores continuà–. Encara que mai no hagi pogut veure a través dels meus ulls, com tu, no m'agrada dir que sóc invident, doncs veig les coses a la meva manera.
- Sí, però...
- T'has aturat a pensar si allò que tu veus ho veu exactament igual la resta de la gent? Potser us sembla veure el mateix perquè des de petits us han dit que allò es diu així i allò altre aixà. És com si us haguessin donat unes instruccions per arribar al mateix resultat davant uns estímuls que cadascú pot rebre de forma diferent.
- No t'ho nego, encara que em costa fer-me a la idea, però estem parlant d'estímuls visuals i en el teu cas...
- És indiferent, jo no en rebo de visuals, però sí d'altres tipus que em permeten identificar el mateix que tu veus. Des d'aquí mateix puc olorar el romaní. Digue'm, el veus?
- Si, n'hi ha per tot arreu –vaig contestar no sense abans haver de dedicar uns segons a trobar-lo–, està en flor, amb pètals violacis, petits i delicats, com tu –i em va regalar un dels seus millors somriures.
- Així mateix, gràcies a la resta dels sentits puc saber com és de preciós aquest indret, tot folrat d'herba molla per la rosada de la matinada. Els milers de gotetes d'aigua de cada fulla reflecteixen el sol donant una enlluernadora brillantor a tota la vall, però només a estones, doncs hi ha núvols prims que enterboleixen el sol, noto l'escalfor intermitent a la meva pell. Hi deuen haver vaques pasturant no gaire lluny, i l'esquella que porten ha estat molt a prop d'aquí no fa molt, doncs ens hem assegut a uns metres d'una de les seves enormes i desagradables, però biodegradables, caques. I, si tanquem la boca i parem l'orella, fins i tot podríem localitzar a l'altra banda de l'estany la mare dels ocellets que estan al niu de l'arbre a la nostra dreta, doncs no deixen de piular demanant el menjar que la mare no s'atreveix a portar-los des que hem arribat –vaig quedar parat, semblava que estigués resolent l'enigma d'un assassinat de l'Agatha Christie–. Digue'm si m'equivoco.
- Gens ni mica, ans al contrari, has descrit més coses de les que jo hagués estat capaç d'observar –vaig reconèixer–, però t'has oblidat d'un preuat sentit, el gust.
Aleshores es va apropar a mi, em va acaronar dolçament les galtes, vaig tancar els ulls tot esperant el moment. Els nostres llavis es van trobar per sempre més.

Clica a la imatge per ampliar-la

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Avis antics

2010-08-09T00:09:00.006+02:00

- Mama, torna'm a explicar la història dels avis antics –li va demanar tot observant el firmament estrellat a través del finestral.
- D'acord –va accedir seguidament, doncs sabia que no podria tractar-se d'una altra.

Sospirant profundament, com si hagués d'agafar aire per una immersió, començà a relatar:
- Tanca els ulls i mira fixament les meves paraules, doncs això que t'explicaré va passar fa molts i molts anys, perquè aleshores, filla, es vivia molt diferent a allò que ens puguem imaginar...
La gent, encara i tenir casa, havia de sortir per anar a la feina i comprar aliments, però aleshores era d'allò més habitual. Als carrers a cel obert es respirava aire fresc i net, els nens hi sortien a jugar i córrer pels jardins. Molt a prop dels pobles hi havia valls i muntanyes i els animals hi vivien en llibertat. La gent feia excursions pels boscos plens d'arbres i, si aturaves les teves passes, fins i tot podies sentir el cant dels ocells. Quan plovia sortia l'arc de Sant Martí al cel, ple de colors, igual que els milers de flors que cobrien les praderies a la primavera conformant una atapeïda catifa per la qual deixar-se lliscar. I, al final de la pendent, segur que hi trobaves algun aiguamoll, perquè per tot arreu hi havia aigua, aigua neta, llacs, platges i rius a on banyar-se entre els peixos.
- Quina por! –va exclamar la petita.
- No, filla, no passava res. Aleshores la gent encara respectava la natura. Però amb el pas dels anys, la cobdícia de la gent i les enveges entre els pobles van capgirar aquesta harmonia. Els nostres avantpassats s'havien acostumat a treure de la natura més del que podia ser i, a canvi, només li tornaven les deixalles. Això va ser el principi del final, doncs, encara que la natura avisava els seus pobladors del risc que corrien tots plegats mitjançant inundacions allà on no acostumava a ploure, amb incendis descontrolats per les elevades temperatures, amb pobles empassats pels oceans en fondre's el gel dels pols... no en feien cas. Ells mateixos van ser víctimes de la contaminació de l'aigua, l'aire i el terra, les epidèmies van matar milions de persones, cada vegada hi havia menys aliments. La gent per aconseguir menjar havia de...

Va sentir la respiració suau i tranquil·litzadora de la nena més bonica del món, a la fi la son havia pogut més que les ganes de conèixer el final de la història, encara que malauradament no trigaria gaire en descobrir-la per si mateixa. La mare la va agafar amb suma cura i la va ficar al llit, la va acotxar i li va fer un petó a la galta dreta ajupint-se lleument.
S'havia fet molt tard també per ella, era l'hora de dormir, no volia pensar en tot el que l'esperava a l'endemà. Abans d'abaixar la pantalla del finestral hi va fer una darrera ullada a la Terra. Aquella nit no hi havia núvols a la seva superfície i el blau relluïa amb tot el seu esplendor. Es veia immensa, abocant-se a l'horitzó lunar, com clamant auxili al cel, suplicant agònicament sobreviure-hi.
Va accionar el descens de la pantalla protectora del finestral i la llum de l'habitació va anar extingint-se lentament mentre va allargar la mà en direcció al planeta blau per acaronar-lo amb compassió abans que desaparegués.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

Pas a pas, fem camí...

2010-07-29T00:24:00.004+02:00

Ara sí!
Per fi, a partir del gener del 2012, no es podrà veure treballar als botxins (que es fan dir toreros) torturant braus en allò que anomenen tauromàquia. Doncs la definició de botxí és persona que castiga sense pietat, que tortura, turmenta i fa sofrir, exactament allò que, al menys a Catalunya, no tornarem a viure aplicat als braus, un espectacle públic del que es gaudeix observant el patiment d'un animal indefens fins a la sacietat, què us he de dir…!

No oblidem en cap moment que la iniciativa legislativa popular ja té dos anys d'història (pels qui diuen que en època de crisi hi ha coses més importants a fer) i, simplement, ha seguit el seu curs legal i polític natural fins el dia d'avui.

D'una altra banda, aquest només és un pas de cara a l'abolició de totes les formes de tortura que pateixen els animals. Sóc coneixedor del patiment d'ànecs i oques per obtenir el fetge gras, de les formes antireglamentàries de sacrifici que apliquen alguns escorxadors, del transport massiu d'animals en vehicles, de les granges intensives de cria i engreix… però com que no podem tractar tot alhora, fem-ho poc a poc, doncs.
També manifesto estar en contra dels correbous, però sembla ser que perquè la iniciativa arribés a bon port calia retallar-la, suavitzar-la per tal d'aconseguir encara que fos la meitat abans que no-res. Pas a pas, fem camí…

És per mi un plaer desvincular definitivament el logotip de la plataforma Prou de la capçalera del bloc. A partir d'aquest moment només romandrà en aquest post com a trofeu per tots aquells en pro de la defensa dels animals i que han participat activament en aquesta iniciativa, entre el quals m'incloc. Moltes gràcies!

Covard de mi

2010-07-28T00:11:00.011+02:00

Amb un sospir m'atrapen els meus pensaments, els seus deliris em fan esclau etern. Només sóc un bon penitent del voluble desig, un gran gourmet de la dolçor que hauria pogut assaborir.
Quan t'observo m'ofegues amb el vaivé del teu respir, quan tanco els ulls t'imagino sensual davant meu, quan m'acarones... covard de mi.

La teva absència fa ombra al meu cor, quan em desvetllo de matinada, la nostra cançó només m'aixopluga la rosada dibuixant-me un trist somriure el teu record. Fidel deliri, cec al menys comú dels sentits, decideixo declarar-me i endreçar la capsa de remordiments esmorteïts.
A través d'un mar sense peixos, ni onades ni sal, navega la teva resposta esperant el meu ham, però no tinc vaixell i no sé nedar i, ara que puc, no estic segur de desitjar-la pescar.

Amb un sospir torno a la realitat, gaudeixo de la vida somiant de dia i naufragant cada nit, doncs només així anestesio la ferida que em vas obrir, només així imagino haver-te assaborit... covard de mi.

(Més relats curts a l'apartat Assumptes propis)

La resposta adequada

2010-07-16T22:25:00.005+02:00

Quan la meva ànima hi va retornar li van demanar com havia estat la seva vida. No la va agafar desprevinguda, ja s'ho esperava, però per molt que ho intentés no era capaç de trobar una resposta adequada. Va romandre muda, pensativa, durant uns segons o potser minuts, era impossible mesurar el temps allà on la claror no succeeix la foscor. No va deixar que la pressió arribés a confondre els seus pensaments, sempre havia actuat amb seny, això ho sé. Va refer mentalment tot allò que havia vist, sentit, estimat, compartit, odiat, envejat… I ara, ara no es veia amb prou forces per dir “sí, ha valgut la pena aquesta vida” o “no, millor oblidem-la i tornem a començar”.

A l'espera d'una resposta que no arribava li van replantejar si era la seva intenció soterrar els records deixant que desaparegués per sempre la seva vida com tantes altres fins aleshores. Però la meva ànima encara rumiava la qüestió anterior. Llavors se li va acudir recórrer a l'opinió de les ànimes que havia conegut al llarg de la seva vida, a totes elles, una rere l'altra, valorant els seus comentaris, així li va resultar més fàcil arribar a una conclusió.

Amb la certesa d'haver trobat la resposta adequada era el moment de donar-la a conèixer. L'ocasió requeria serenitat i sinceritat, sinceritat… la mateixa que no havia tingut present fins el moment. El món se li va capgirar, els seus pensaments, les opinions i la resposta van esvair-se sobtadament. A la fi la meva ànima hi va prendre consciència, doncs de bon principi posseïa la resposta i només havia depès d'ella mateixa. Però d'aquesta n'estava convençuda que seria la resposta adequada.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

3x3

2010-07-06T00:27:00.001+02:00

Aquella freda matinada de principis d'any, quan la policia va arribar al lloc dels fets només hi va trobar tres forats a la façana de l'edifici. Tots tres un darrera l'altre, distants un espai similar, en la mateixa vertical.
Els tres porquets van cridar massa l'atenció intentant fugir a cavall de camells. Ningú abans no s'ho hauria imaginat.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Foscor

2010-06-23T20:18:00.008+02:00

És hora de saber quina hora és, però no tinc rellotge i encara és fosc. La nit es dilata indefinidament més enllà dels llençols avorrits del meu llit. Obrir els ulls no m'alleugera el neguit, però si els tanco vaig empetitint.
Cerco a l'oblit del passat l'espelma que m'enllumenava al buit, però ara la flama és tan tènue que el meu assossegat alè la podria fer extingir.
Cerco a la fredor de l'oceà el far que m'assenyali el camí, encara que del meu vaixell sóc blanc capità i negre grumet, però és inútil per un dissortat timó a la deriva seguir la claror sota el temporal de la meva ment esquiva.
A on viatjaria l'estel si del lligam se'n lliurés? Potser el vent bufaria més fort i el faria pujar al cel, potser aleshores entendria el minúscul món que per ell havia estat un univers, potser alçaria la vista i observaria les estrelles, i amb elles hi jugaria refent el firmament perquè tot vaixell trobés el seu nord i aquesta nit només hagués estat un malson esvaient...

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

A on vas, papallona?

2010-06-05T11:15:00.009+02:00

Una papallona passa harmoniosa davant els meus ulls,
s'atura per observar una rotllana de nens picant de mans,
cadascú en diferent llengua, però mai muts,
obliden les misèries de llurs pobles llunyans.

Continua el vol, la papallona, i en un banc descansa,
a on hi seuen dos vellets que la mà s'agafen fort,
es miren sense dir-se res i s'omplen de falsa esperança
quan desitgen que son vaixell mai no arribi a port.

S'aixeca brisa i la papallona aprofita el moment,
descobreix un adolescent plorant rere un roser florit
perquè algú altre ha tallat la rosa que venerava ardent,
sols és la primera llàgrima caient en un got encara buit.

Una melodia viatjant per l'aire omple la papallona d'emoció,
l'atreuen les dolces notes que emet un instrument
quan les mans del músic composen una cançó,
quan les cordes de la guitarra dibuixen un sentiment.

A on vas, papallona, amb el teu vol hipnotitzant?
A on vas, lleugera com aire fresc de bon matí?
La meva condició no pot ometre el teu encant,
la natura va deixar ben escrit el teu destí.

Escurces la distància a la meva branca, t'espero pacient,
la teva flaire fa despertar el meu sentit innat,
el teu cos és tan saborós i cruixent…

Fuig, papallona, fuig valerosa amb el vent!
Que la teva presència guareixi l'esperit més desventurat,
que el teu vol retrobi la nostra fantasia innocent...

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2010-06-02T22:22:00.002+02:00

Sempre és agraït passejar-se per la ciutat i descobrir nous escenaris.

Fill de Gaia

2010-05-26T23:31:00.002+02:00

Sóc el teu fill, sóc fill de Gaia, sóc fill de la paciència i aliat del temps que no espera.
La calor i la tendresa de les teves mans em van ajudar a fer el pas definitiu cap a una nova etapa, cap a una nova vida on evolucionar sense viure, on transformar-me en allò que esperes de mi sense capolls, jocs de mans ni pactes endimoniats.

Sóc el teu fill, mare, que m'has aixoplugat quan la pluja mullava la meva pell, que m'has fet ombra quan el sol eixut d'estiu em cremava per dins, que m'has alimentat donant-me el millor de què disposaves a cada moment mentre movies els teus braços al ritme del vent i em xiulaves les cançons més belles que mai hagués pogut imaginar.

Sóc fill de Gaia, tot el que sóc prové d'ella, i t'ho demostraré perquè has dipositat la teva confiança en mi i no vull que caigui en desgràcia l'any del meu destí. Em portes i transportes a estances fosques i fredes, però no tinc por, perquè sóc capaç de discernir-hi avantpassats llunyans que em transmeten tranquil·litat i em conviden a quedar-m'hi. Jo, et cedeixo plaent tota la meva ànima.

Sóc fill de la paciència, indescriptibles són les sensacions que recorren el meu cos que, amb el temps, en solitud, ha après a gaudir de l'espera. Em diuen que la plenitud de la meva maduresa ha arribat, que aviat m'hauré de mostrar tal com sóc, però la inseguretat m'abat així com a qui ofereix el seu primer petó d'amor.

Ha arribat el moment. Em sento observat, hi ha gent que no conec hi m'han esverat. Però tu, amb la mateixa tendresa del primer dia, m'alliberes de tot allò que conec i vull celebrar-ho joiós d'alegria. Noto la llum travessant el meu cos mentre un ball esbojarrat em fa recuperar la memòria de la meva vida: recordo tan de prop la terra que nodria la meva mare, les aromes de móres i de gerds donant color al meu voltant, de llicorella humida per la rosada i del roure que m'ha abraçat amb tant d'afany...

Tu m'agafes primer, tal com jo havia desitjat, la teva avidesa em deixa nu d'intimitat, espero ansiós una resposta i aturo el meu ball. Silenci, el buit es manifesta al nostre voltant, fins que una llàgrima et regalima galta avall; ja em puc morir, sóc una ànima exultant.

Sóc el teu fill, sóc fill de Gaia, sóc fill de la paciència i aliat del temps que no espera.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Abraçant els núvols

2010-04-18T22:13:00.005+02:00

Quantes nits més han de passar perquè no em parlis en somnis?
Quants dies més hauré d'oblidar que he somiat amb tu?
Quan obro la porta trobo a faltar la teva presència, necessito sentir que respires a la vora del meu llit, necessito saber si series feliç al meu costat.
Però no tinc prou valor per demanar-t'ho, i el que tinc s'esvaeix lleuger quan ets al meu davant. El batec del meu cor sembla prostrar-se en front les teves delitoses paraules, la teva plàcida mirada, l'acollidor ball de mans quan em parles.

No sé si el cel és prou immens com per allotjar un núvol tan dolç com tu, perquè estic segur que ni els propis àngels podrien privar-se de tastar-ne un pessic, perquè jo voldria ser un d'ells i passejar-me pel teu cos nu. Només et voldria per mi, però et dissiparies entre els meus braços, doncs els núvols no poden ser engabiats.
Si fos sincer amb mi mateix comprendria que he d'acceptar la realitat, que no a tots els meus dubtes els hi correspon una solució plaent al meu esperit.

Però el teu alè és l'aire que necessito per no defallir enmig el desert del meu cor, perquè cada passa porta el meu cos més endins del no-res.
No sóc capaç d'imaginar la meva existència exempta de la lluentor dels teus ulls, del perfum de la teva pell, de l'emoció d'assaborir els teus sedosos llavis abans d'anar a dormir.

I ara que el temps ha deturat la meva vida per tu, ara que vull que tornis amb mi, no estic segur si mai hem arribat a estar junts...

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Marca de naixement

2010-03-28T14:39:00.006+02:00

Sóc conscient que quan ningú no vigila els meus moviments faig el meu propi camí, que quan no hi penso sento que sóc jo mateix i que el meu esperit s'allibera voltant entre la natura més atraient.
Però qui va llençar la primera pedra també va marcar el límit entre el respecte i l'ofensa, entre el desig i la redempció i entre el plaer formal i l'amor platònic.

No existeix llibertat si aquesta està sotmesa a judici, si les meves emocions es veuen anestesiades perdré el respecte per mi mateix. En què em convertiré, doncs?
Porto la càrrega de les instruccions que em van infondre quan encara no tenia ús de raó i que, amb el temps, s'han convertit en rutina i pors, no fent més que magnificar el meu escut protector. Amb ell no seré capaç de veure més enllà, de traspassar el mur invisible que cega la meva ment.

Accepteu les meves més sinceres disculpes, perdoneu-me des dels vostres cors, perquè no sóc fidel a la insígnia privada d'orgull que va amb mi. No em regaleu un estoig per guardar-la perquè la categoria de tresor no es mereix.
Però us convido a somiar amb els ulls oberts, a compartir emocions i sentiments, a tancar dins l'estoig tot allò que no es pot refer, a pintar un quadre ple de formes i colors, un llenç infinit i etern, com la vida, com la meva vida contemplativa i pacient.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

L'hora del planeta

2010-03-24T10:33:00.009+01:00

DISSABTE 27 DE MARÇ 2010

20'30 a 21'30 h

APAGA EL LLUM, ENCÉN EL PLANETA

2010-03-21T03:13:00.003+01:00

Els tendres pètals de les flors per fi es deixen veure, volen abraçar el començament d'un nou any de vida. La primavera ja és aquí.

Amics invisibles

2010-03-08T00:17:00.009+01:00

No necessito amics invisibles, m'avergonyiria el meu propi engany, doncs d'amics en tinc forces i tots mereixen el meu afany.

La memòria és volàtil, també diuen que traïdora, mentre que d'alguns recordo quan i com vaig conèixer, com si es tractés de pàgines d'un llibre a la foguera devoradora, d'altres desconec en quin moment van esvair i desaparèixer.

Quan la meva ment em demana reflexionar, tot sentint l'esdevenir del temps, aturo les meves passes a la llunyania de la llar i aixeco la mirada al cel immens. I a aquest, que tantes súpliques ha hagut de suportar, li demano si per créixer com a persones, si per haver d'evolucionar, ens calen els amics o només les ones del mar observar. Tanco els ulls esperant una resposta, i no trobo el valor per tornar-los a obrir, doncs desitjo amistats impossibles, mentre a la resta deixo morir.

El meu sentit comú, desafiant la resta dels sentits, em declara que no pot viure només amb mi, que recolzant-se en algú alleugereix el seu patir. Aleshores jo, enllumenat encara que sigui només per un llumí, comprenc l'estrany sentiment que m'envolta quan a la foscor perdo un amic.

Venero el foc, deixaré que meni la meva vida, mantindré les amistats protegides als quatre vents, perquè l'egoisme és la meva crida per fer fora angoixes i patiments.

He après a caminar amb els ulls tancats, ara del mar només sento el trencar de les ones, d'amics, encara que invisibles, mai més no aniré mancat, encara que l'engany m'avergonyeixi a estones. A base de mirar-me molt endins, jugant amb una baralla només de comodins, sé que m'estimo més viure sobre una quimera de somnis plaents que patint sota l'infern d'un miler de realitats ardents.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Somriures

2010-02-07T22:34:00.011+01:00

Avui m'he llevat d'hora i, sortosament, de bon humor.
Avorrit d'escoltar sempre les mateixes cançons a la ràdio he començat sense adonar-me a taral·lejar alguna de les meves preferides mentre em feia l'esmorzar. Aixeco les persianes i el dia és radiant, el cel blau em transmet calma mentre, assegut en front a una bona tassa de llet, el sol de l'hivern m'escalfa l'esquena i em fa somriure gustosament.

Friso per sortir al carrer i passejar sota els pollancres del parc, així que m'arreglo sense perdre temps. Quan me n'adono em trobo jugant amb el meu reflex al mirall, cada ganyota replica l'anterior. Em somric burlonament.

Arribo al parc i contemplo bocabadat tots els seus racons com si fos la primera vegada que els meus peus trepitgen aquelles fulles caigudes del cel. M'aturo per observar l'avi que feixugament, però amb la il·lusió més infantil, juga a futbol amb el seu nét. “Sóc millor que tu, avi!”, crida el petitó tot just després que el seu avi perdi la pilota. Aleshores la memòria li torna a la seva llunyana joventut i una llàgrima li regalima sota les ulleres per la galta esquerra. Em mira, potser es pregunta si des d'on sóc entreveig els seus records en estat líquid. Jo li somric compassiu mentre, durant l'encreuament de mirades, quedo perplex en veure'm a mi mateix. Un calfred recorre el meu cos quan em sento identificat en ell. Sóc aquell tendre avi, fent equilibris impossibles per tal de gaudir amb el meu nét, aferrant-me de tot cor a la vida i lamentant-me d'haver-la après a valorar massa tard. Recordo amb nostàlgia l'esdevenir del temps, el presumptuós rellotge de la meva existència quan a cada segon engendrem somnis i a cada moment se'ns esvaeixen entre els dits de la mà.

Torno a casa encara pensatiu però amb una idea ben clara: no faré cap més passa sense que l'afany de viure sigui el perquè dels meus actes.
Camino i somric.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

El món dins una caixa

2010-01-15T20:15:00.007+01:00

El meu món està dins una caixa,
una caixa de vidre transparent,
un món que quan plora raja
i quan riu no en faig esment.

La trec del seu incògnit amagatall,
m'agrada observar-la pels sis costats,
però allò que veig és fred com un mirall
i em deixa ànima trista i ulls esquerdats.

No trobo consol mirant-la al seu través,
indefens entre ciments d'una casa ensorrada,
capgiraré mar, terra i cel d'aquest petit univers
a fi que la meva tristor quedi ben esborrada.

La meva penitència per voler ser totpoderós,
per controlar el foc i l'aigua que el sufoca,
m'ha mantingut cec i hipòcritament valerós
i em pregunto la meva vida a qui pertoca.

Un bon enginy el del meu pensament
guardant-ho tot al fons de l'abisme,
si confinat es troba el meu enteniment
com puc fermar el meu egocentrisme?

Intentaré destruir la caixa maleïda,
doncs no és més que una finestra esfereïdora,
ningú més que el Diable l'ha construïda
i d'ingènua lluentor no és posseïdora.

El meu món està dins una caixa,
una caixa de vidre transparent,
només jo hi sóc dins ple d'angoixa
mentre ploro i ningú no en fa esment.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Somiem la realitat

2010-01-06T00:25:00.009+01:00

Si mai algú us preguntés de quina manera discerniu entre realitat o somni (que no ficció), què contestaríeu? Segurament diríeu que la realitat és allò que experimenteu quan esteu desperts, és a dir, conscients; per contra, quan dormim és quan podem somiar.
Però no és veritat que podem somiar desperts i que alguns somnis semblen més reals que la pròpia realitat?
Quantes vegades voldríem substituir la realitat pel somni? Ah, si poguéssim escollir...

Quan vivim, a cada moment, per cada situació, intentem ser conseqüents amb les nostres accions però, i amb els nostres pensaments? Però què pensem, allò que hem de fer o allò que voldríem fer? I per què no ho fem? Per costum, vergonya, inseguretat, por a allò que conduiria la nostra acció…?

Siguem lliures somiant, somiem ben fort perquè puguem viure la nostra realitat.

Deixeu adreçar-me al bloc amic El Desierto invadió la Ciudad, a on es publica una cita d’Antonio Machado que diu:

Si és bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot, despertar.

Per oblidar

2009-12-25T19:44:00.007+01:00

Viatjant pel món de la música italiana he trobat un grup que es diu Zero Assoluto; el seu darrer àlbum, Sotto una pioggia di parole, conté un tema anomenat Per dimenticare (Per oblidar). De tant en quant hi ha cançons que t'arriben més que unes altres, aquesta és una d'elles.

Traducció de la lletra:

Aleshores és veritat,
és veritat que et casaràs.
Et dono moltes, moltes felicitats.
I si no vinc ho entendràs.

I si l'elecció és aquesta
i justa, ho saps només tu.
I ell l'home perfecte que volies
i que no vols canviar.

Et sents preparada a canviar de vida,
a canviar de casa,
a fer les compres i passar comptes a fi de mes,
a la casa al mar,
a tenir un fill i un gos,
a afrontar
sogra, cunyat, nebots, parents,
bingos per Nadal,
mals de cap recurrents.
I tot això per amor.
Jo potser marxaré,
per oblidar,
per oblidar.
Jo potser marxaré,
per oblidar,
per oblidar-me de tu… de tu… de tu…

I gràcies per la invitació,
però no serà possible,
realment tinc tants, tantíssims compromissos,
i penso que potser marxaré.

Si tingués més coratge,
allò que et diria,
que aquell home perfecte que volies,
tú mai no l'has entès.

Et sents preparada a canviar de vida,
a canviar de casa,
a fer les compres i passar comptes a fi de mes,
a la casa al mar,
a tenir un fill i un gos,
a afrontar
sogra, cunyat, nebots, parents,
bingos per Nadal,
mals de cap recurrents.
I tot això per amor.
Jo potser marxaré,
per oblidar,
per oblidar.
Jo potser marxaré,
per oblidar,
per oblidar-me de tu… de tu… de tu…

Per oblidar,

per oblidar-me de tu… de tu… de tu…

Cliqueu per veure el vídeo musical

Qui ets?

2009-12-12T00:38:00.005+01:00

Em va preguntar, i jo vaig pensar:
Sóc amb qui hi vaig,
però no sempre hi hauria d'anar;
sóc allò que tinc,
però també el que voldria tenir;
sóc allò que faig,
però no sempre és el que vull fer;
sóc allò que veus,
però també allò que no deixo veure;
sóc allò que vaig ser,
però no sempre vaig conservar;
sóc a on visc,
però també a on somio a les nits;
sóc allò que estimes,
però no sempre m'estimes;
sóc allò que odies,
però també jo ho canviaria;
sóc allò que dic,
però no sempre ho dic tot.
Però li vaig acabar contestant:
Sóc jo, jo mateix,
però no m'ho tornis a preguntar,
perquè tots dos som iguals.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Només dos segons

2009-11-28T14:14:00.009+01:00

Et trobes al meu davant, m’estimo més no saber si has vingut a mi o he estat jo qui t’ha trobat.

T’asseus en front, et treus la jaqueta suaument i la col·loques entre les teves cames, a la teva falda, i aleshores una fugaç mirada, els teus ulls i els meus s’encaren i, per un instant, flueix a la meva ment un desbordat torrent de pensaments. Però és tal la intensitat que ens obliga a fer-nos enrere trencant-se el lligam. En només dos segons t’he pogut transmetre les meves reflexions, les meves angoixes i els meus desitjos, massa temps i tot, i tan poc per saber de tu.

T’observo a través del reflex de la finestra, no t’adones i la meva mirada s’allibera. El meu desig augmenta, no en tinc prou, decideixo mirar-te directament, sense cap element que destorbi la teva bellesa, i continues entre les paraules del teu llibre convertit en el meu aliat.

No vull perdre detall, vull saber com ets a través de les teves mans, dels teus ulls, dels teus llavis... Estudio tots els teus moviments: passant pàgina, reincorporant-te al seient, somrient inapercebudament mentre llegeixes, respirant l’aire que compartim...

I ara suplico amb totes les meves forces que em tornis a mirar, que et fixis en mi. Et preguntaré l’hora, la propera estació a on parem, el perfum que portes també em serveix. Si el meu desig es convertís en realitat es congelaria el temps, mai no arribaria la següent estació, tot just l’aroma del teu cos em guiaria quan em perdés.

Però no arriba el moment i em plantejo si he de desistir, si t’he de deixar passar. Sento que no hi sóc, la meva ànima es difon a l’infinit. I no comprenc perquè ens fixem només en la nostra pròpia ombra. Què farem quan arribi la foscor...

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2009-10-25T11:11:00.009+01:00

Paradís terrenal

2009-10-10T13:46:00.005+02:00

El català es difon per internet i les llengües minoritàries ho deixen de ser. Així ho demostra el 8è lloc que ocupa el català en la producció de blocs a tota la xarxa i el 15è lloc a la Viquipèdia.

Aquestes posicions són molt significatives, doncs la presència a internet del català és molt més gran que el pes demogràfic dels seus 10 milions de catalanoparlants.

Des d'aquest bloc us animem a publicar i participar en català a través de totes les oportunitats que ens ofereix internet.

Donem a conèixer la cultura i societat catalanes

arreu del món!

Fem-nos sentir

2009-09-27T19:03:00.014+02:00

Us comunico que, a partir d'aquest moment, a través de la secció "Fem-nos sentir" teniu la porta oberta a deixar totes les vostres queixes, denúncies o suggeriments sobre qualsevol tema de l’actualitat, experiències personals o opinions individuals que creieu siguin o puguin arribar a ser d’interès col·lectiu.

El procés de publicació es realitza enviant-me el vostre article a l’adreça d’e-mail que trobareu al meu perfil i, al més aviat possible, el veureu penjat a la secció esmentada del bloc.

Espero que aquesta nova via us animi a participar activament en aquest bloc.

Moltes gràcies a tots i totes vosaltres!

DAN

El nostre nom, fins a Mart!

2009-09-27T14:13:00.013+02:00

La Mars Science Laboratory és una missió espacial d’exploració del planeta Mart dirigida per la NASA. Es tracta de col·locar sobre la superfície marciana un vehicle d’exploració tipus ròver, batejat com a Curiosity, que portarà instruments científics per tal d’analitzar mostres del terra i de la pols rocosa. Al llarg de dos anys terrestres (equivalents a un de marcià) tindrà com a objectiu determinar si mai hi va haver vida a Mart, estudiar la seva climatologia i geologia i recopilar dades per a una futura exploració humana del planeta.

El llançament està previst per l’any 2011 i l’aterratge pel 2012, però ara tenim l’oportunitat d’immortalitzar el nostre nom a l’espai. A través d’aquest link de la NASA podem escriure-hi el nostre nom perquè mitjançant aquesta missió sigui gravat en un microxip i enviat al planeta vermell. Una vegada omplert el formulari rebrem un certificat de participació en aquesta iniciativa interplanetària. Jo ja l'he enviat!

A continuació us deixo una animació de la Curiosity en acció.

Jo no puc (II)

2009-09-04T18:23:00.005+02:00

I passa el temps. El voldria aturar castigant-lo sense marcar les hores i donar-li corda revifant-lo només per tu. Ingenu de mi per pensar que les ferides es tancarien soles, per pensar que a la foscor del meu cor una llum em guiaria. No puc esperar més, em falta l’aire si no hi ets. No, jo no puc.

Trobo la pau dels meus pensaments pronunciant el teu nom. Aixeco la mirada al cel i et veig als núvols mentre tu, bufant suaument, em mous els cabells i somrius. Passejant pel carrer refaig el camí per on sempre hi passàvem, segueixo les ones a l’aigua del cigne més bonic del llac, sento el teu perfum a trenc d’alba, però obro els ulls i el castell de fum s’esvaeix al meu davant.

No vull recordar el perquè de la nostra llunyania, si fos tan senzill oblidar el passat… Però el present no existeix sense la seva companyia, i sento fugir la vida del meu cor desassenyat. No puc tornar a somiar ser feliç, una processó de dubtes arremeten contra mi cada vetllada. No em perdonaria a mi mateix si em declarés culpable, però desconec el pecat i la penitència més desagradable. Vull tancar els ulls i no tornar-los a obrir si no és per mirar-te, els meus llavis no dibuixaran un somrís si el teu retorn no és per estimar-te. No, jo no puc.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Vacances talp

2009-08-13T14:48:00.008+02:00

Ja estem a l'equador de les vacances, alguns deuen estar a punt d'acabar-les i uns altres encara planificant-les però, en qualsevol cas, segur que els companys de feina, els amics, els familiars… en un moment o un altre us hauran fet la típica pregunta: i tu, a on marxes aquest any de vacances?

Senzilla pregunta de complexa resposta. Complexa en sentit psicològic, anímic. En els darrers anys sembla que la tendència a l'hora de competir en aquesta societat consumista és triar la destinació més llunyana, la més exòtica o la més desconeguda (però allà què hi ha? –és igual, el cas és sorprendre a l'interessat).
Què passa amb aquells que prefereixen fer turisme local o, fins i tot, quedar-se a casa? No poden competir, no poden ensenyar fotos a la tornada, és probable que hagin gaudit tant com d'altres que han marxat, però alguns se senten exclosos i humiliats.

Aquesta situació ha arribat a donar lloc a les ja denominades vacances talp. A Itàlia, per exemple, s'ha demostrat que més de tres milions d'habitants es queden a casa quan diuen al seu entorn que marxen de vacances. Les principals causes d'aquest comportament són la crisi econòmica, la disminució del poder adquisitiu i la dificultat per trobar companys de viatge en el cas dels solters.
El "modus operandi" és el següent: omplen el congelador per no haver de sortir en molts dies i compren videojocs i llibres, desconnecten el mòbil i deixen les plantes als veïns perquè les reguin. Alguns inclús han comprat aparells de raigs UV per estar bronzejats a la “tornada” i records per internet del lloc a on suposadament han viatjat.

Em fet girar la truita tant que nosaltres mateixos ens hem convertit en presa i depredador. Pèssim.

Un símbol ben familiar

2009-08-01T09:40:00.008+02:00

Parlem de @, el símbol que es podria definir com una "a semiencerclada".
A l’àmbit d’internet, exactament a les adreces de correu electrònic, s’empra com a separador del nom de l’ordinador de l’internauta del nom de l’ordinador que li dóna hostatge. Però, d’on prové aquest curiós símbol?

Doncs el seu nom deriva de l'àrab الربع (ar-rub, que vol dir la quarta part). És una antiga unitat de massa utilitzada al segle XIX i que, en unitats actuals, equivaldria a 10'4 kg, aproximadament. Avui dia hauria desaparegut si a finals d’aquell segle als Estats Units no s’hagués inclòs a les màquines d’escriure adreçades als comptables, ja que era una unitat molt emprada per aquests. D’aquí va passar als teclats dels ordinadors i, a continuació, amb la creació d’ARPANET (antecessora d’internet), es va començar a utilitzar per a separar el nom de cada usuari de la localització del seu ordinador.

En català s’ha imposat en l’ús el terme arrova (també rova), paral·lelament al castellà (arroba) i al francès (arobas i arrobas). Així mateix, en molts llocs pren noms vinculats a animals, tals com "cua de mico" o "cargol", aquest darrer s’empra en italià, coreà, bielorús, ... De fet, a Catalunya existeix actualment una campanya personal que té com a objectiu substituir el terme acceptat pel de caragol, amb la intenció que aquest símbol adopti un caire més català.

Miralls

2009-07-18T14:15:00.008+02:00

Reflexes de llum, que enlluernen,
reflexes dels temps passats,
reflexes d’un mateix, que consternen,
reflexes dels somnis desitjats.

Des dels antics, la soledat,
reflexada a la lluentor d’un riu,
mirant-se amb infinita curiositat,
si jo somric ell somriu.

I ara el mirall, eina cruel del diable!,
que fa variar amb mutisme l’apreciació d’un mateix
fins arribar al límit més indesitjable,
el pètal que m’estima i no m’estima es repeteix.

Trenca’t, mirall maligne! No et vull veure més!
Tot és efímer per mi si només el meu reflex m’acompanya.
Desapareix, mirall maligne! No em miris més!
Acceptaré la meva condició sense titllar-la d’estranya.

Vaig tancar els ulls, vaig imaginar ambiciós noves albades.
Aquell matí algú em cantava amb alegria
mentre les seves mans m’acaronaven d’avarícia privades,
però vaig comprendre en despertar l’abast de la meva follia...

Reconstrueix-te, mirall mentider! Vull tornar al teu costat.
Les meves mans seran les teves, el millor que tinc et donaré.
Manifesta’t, mirall mentider! Digue’m que em vols al teu costat.
Seré feliç de totes maneres, del contrari, jo, em moriré.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2009-07-14T20:49:00.002+02:00

No està de més especificar-ho...

Extraterrestres marins

2009-07-11T13:37:00.016+02:00

De sempre m’ha cridat l’atenció el fet que la Humanitat hagi pogut arribar a trepitjar la superfície lunar i, en canvi, encara tingui per descobrir les profunditats de l’oceà terrestre.

Trobo molt interessant saber que les zones més profundes són les foses oceàniques, que constitueixen només l’1% del sòl oceànic però contenen 15 vegades més aigua que tots els rius i llacs del món. La fosa amb més fondària es troba a Filipines, es diu abisme Emden, i té 10.793 m.
Segurament també haureu sentit a dir que les muntanyes més altes es troben sota l’aigua, doncs és cert. La muntanya més alta de la Terra fa 9.900 m, és submarina i el seu cim és l’illa Hawaii!!

Bé, només com a curiositat, us deixo algunes imatges de part dels éssers de les profunditats que coneixem, perquè la majoria encara es troben expectants amagats a les foscors submarines...
(cliqueu a sobre de cada fotografia per veure-la més gran)

2009-06-25T13:20:00.005+02:00

Robar està malament!

Caramels explosius

2009-06-22T19:49:00.007+02:00

Sovint admiro als pares per l'extrema atenció que dediquen a les seves criatures i, en canvi, de vegades sembla que em preocupi jo més dels seus fills que ells mateixos...

El nostre entorn està ple de perills per nosaltres i també pels més petits. I, el cas, és que molts d’aquests perills els podríem evitar i, fins i tot, fer-los desaparèixer.

Em refereixo, posant un exemple, a uns caramels que van sortir al mercat per l’època de les darreres Falles de València i que van ser dissenyats amb forma de petard, exactament com els anomenats trons. Amb embolcalls de varis colors, en funció del sabor, i amb un pal que emula la metxa, tot això amb el cordill que li dona la forma típica del petard. A més a més, la caixa expositor té una imatge de petards disposats per ser explotats amb el lema "Una mascletà de sabors".

En conseqüència, l’Associació valenciana de consumidors i usuaris (AVACU) va alertar que el seu consum podia ser confós pels nens amb un petard i ocasionar accidents. Per la seva part, el dissenyador va respondre dient que el petard en qüestió és de classe III i, en ser venut només a majors de 18 anys, no es troba a l’abast dels menors.

Però, què farà un nen al que li agradi el caramel quan es trobi l’homòleg explosiu al terra?
És més, què farà un nen quan es trobi una moneda (que no sigui de xocolata) o una planxa per casa (que no sigui de joguina)?

Ara no sé si em posen més nerviós els nens o tot allò que hi ha al seu voltant...

2009-06-20T19:58:00.005+02:00

Catifa natural de flors

La llegenda urbana de les dues llunes

2009-06-10T21:38:00.006+02:00

Encara que sigueu tan poc adeptes al reenviament de mails impersonals com jo, segur que a hores d’ara ja haureu rebut aquell en què se’ns informa que el proper 27 d’agost el planeta Mart s’acostarà tant a la Terra que es podrà veure tan gran com la Lluna plena, fet que no es tornarà a repetir fins l’any 2287...

Doncs, pel vostre coneixement, això és totalment fals. Veiem el perquè?

Per començar, aquest any 2009 Mart no es trobarà al lloc oposat al Sol des de la nostra perspectiva, que és el moment en què el tenim més proper, és a dir, Mart no estarà en oposició.
En cas que sí ho estigués (com va passar l’any 2003, que va ser quan Mart va estar més a prop de la Terra dels darrers 50.000 anys), tindríem el planeta a uns 50 milions de km. Per comparar-lo amb la Lluna, la distància mitja que ens separa d’aquesta és de 384.000 km. Coneixent el diàmetre d’ambdós cossos celestes (Ø=6.800 km per Mart i 3.500 km per la Lluna), podem fer els següents càlculs (proporció relativa entre diàmetre i distància):

Lluna: 3.500 km de diàmetre / 384.000 km de distància = 0'009115
Mart: 6.800 km de diàmetre / 50.000.000 km de distància = 0'000136

Sabent que la Lluna ocupa 0'5º en el firmament, podem trobar quant ocuparà com a màxim el planeta Mart mitjançant una regla de tres:

0'009115 <----> 0'5º
0'000136 <----> X => X = 0'00746º

En resum, comparant el tamany aparent de la Lluna al cel amb el de Mart en oposició, veuríem Mart 0'01492 vegades el tamany de la Lluna, o dit d’una altra manera, la Lluna es veuria unes 67 vegades més gran que Mart.

Si us plau, siguem conseqüents amb els mails que enviem i no contaminem les bústies amb correu brossa, ho agrairem tots.

2009-05-31T13:39:00.009+02:00

Diumenge 31 de maig va ser el

DIA MUNDIAL SENSE TABAC 2009

Us adjunto links relacionats que poden ser del vostre interès:

Departament de Salut (Generalitat de Catalunya):
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2142/doc30602.html

Unitat de tractament del tabaquisme (Hospital sanitari de Bellvitge):
http://tabaquisme.cat/ca.html

Web OMS (Organització mundial de la salut):
http://www.who.int/tobacco/wntd/2009/es/index.html

Bacteris amics

2009-05-31T13:02:00.009+02:00

No tots són dolents... Només l’1% del milió d’espècies de bacteris que hi ha a la naturalesa són nocius.

Segons un article publicat a El Periódico, és sabut que els microbis que habiten al cos humà (microbioma) poden exercir un paper crucial en la nutrició i en el nostre sistema immune. Els centenars de milers d’anys que fa que convivim amb els nostres bacteris ha permès que ens adaptem els uns als altres i que avui visquem en simbiosi.

Però segons la hipòtesi de la higiene, podríem estar exterminant alguns dels bacteris beneficiosos provocant el creixement en els darrers 60 anys d’al·lèrgies i mals com la malaltia inflamatòria intestinal, malalties del sistema immune (com la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn), l’esclerosi múltiple i la diabetis de tipus I.

És curiós saber que el conjunt d’aquests microorganismes assoleix un pes de 2 kg, arribant a ser el seu nombre 10 vegades més gran que el de cèl·lules del nostre l’organisme!

Jo no (I)

2009-05-25T00:23:00.011+02:00

La gent se’n recorda del primer dia, de la primera mirada sincera, de les primeres paraules sense veu. I, per què? Jo no.

No recordo el moment a partir del qual et vaig desitjar tant que el desig en egoisme es va transformar, tan egoista vaig arribar a ser que tot et vaig entregar. El passar del temps ens va permetre viatjar, vèiem les coses des de més a dalt. Tots dos sabíem que encara podíem trobar-hi més, volar més enllà. Era la nostra oportunitat, però es va ensorrar. I, com si fugís l’aire per respirar, ens va ser impossible remuntar.
Vam passar pàgina rere un punt i seguit que, de tan poc seguit, al final va ser un final.

Però encara avui em veig al teu darrere, amb els braços oberts recollint les teves deixalles, perquè tot el que aleshores em sobrava ara necessito tornar a recuperar, perquè gran part del que vaig ser, amb tu es va quedar, i ara no em reconec i el silenci de la solitud em fa tremolar.

Dubto. Sé que hi ha camí però no recordo el darrer dia que el vaig seguir, del darrer pas en ferm ja no hi veig la petjada, el temps l’ha esborrada. Però lloo el temps, sí, el lloo, envejo el seu poder per fer oblidar, perquè de tu, de qui no puc deixar de pensar, segur que la seva comesa ha complert, i segur que és allò que desitjaves, trobar un altre camí i seguir endavant. I, per què? Jo no.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Ante la crisis, emoción

2009-05-24T21:39:00.005+02:00

Hace poco más de tres meses hice una portabilidad a Movistar atraído por la posibilidad de adquirir un móvil de última generación. Mi prioridad era mantener el gasto mensual y evitar sustos a final de mes, por lo que me aseguré que el contrato no llevara vinculada ninguna cuota adicional de internet.

En la primera factura comprobé que venía un cargo extra de 7 euros por el concepto de “emoción” distribuido en varios días, a razón de un euro por día. Lo atribuí a los días que, recién estrenado el terminal, estuve trasteando con todas las funciones.
La segunda factura me llegó con el mismo cargo extra, pero en este caso de 23 euros. Esta vez sí que me extrañó, por lo que estuve revisando meticulosamente todas las funciones del móvil para deshabilitar todas aquellas que hacían uso de la conexión a internet.

El otro día recibí la tercera y última factura de Movistar y comprobé atónito que volvía a aparecer el concepto de “emoción”, esta vez por 31 euros. Inmediatamente llamé al teléfono de atención al cliente.

Tras marearme un poco, me atendió una operadora que en resumidas cuentas me dijo que si en la factura aparecía ese concepto es que yo había hecho uso de ese servicio. Fue inútil insistir en mi absoluta certeza de que no era así. Era mi palabra contra la factura y, por lo visto, la factura es sagrada.
Pregunté si no era posible que dichas conexiones se hubieran producido sin que yo fuera consciente de ello. Se limitó a reiterar que la factura era una prueba irrefutable de mi “culpabilidad”. Le dije que no estaba conforme y que estaba dispuesto a darme de baja. Me contestó que en dicho caso se me aplicaría la sanción correspondiente por incumplimiento del compromiso de permanencia.

Una vez templados los nervios investigué en internet y, tras indagar en algunos foros, mis sospechas se confirmaron. Había otros usuarios en la misma situación. Uno de los afectados comentaba que tras una ardua tarea de investigación había encontrado, en un recóndito menú del móvil, una opción que hacía referencia a unas actualizaciones automáticas que, por defecto, provocaban un consumo diario de un euro.

Me parece demencial que este tipo de prácticas puedan ejercerse con total impunidad. No quiero ni pensar el volumen de negocio que pueden llegar a generar. En mi caso han sido unos… ¡¡60 euros adicionales en tres meses!!
Inevitablemente me viene a la mente la noticia aparecida recientemente en los medios acerca de los buenos resultados obtenidos por Telefónica a pesar de la crisis. Indignante.

T.L.A.

Sense rumb

2009-05-09T20:46:00.003+02:00

Sense rumb conegut, sense destinació a la que arribar, sense meta que albirar. Amb tranquil·litat i pas ferm, així era el seu llarg i monòton viatge, així era la seva vida, així era el seu món, el món.

En el seu camí va veure passar el temps, la llum, la foscor, el fred, la calor. Va ser còmplice de l’alborada i de la vesprada, de l’anada i de la tornada, de l’alegria i de la tristor, del naixement i de la mort.
Poc a poc, lentament, guiat pel seu instint, deixant de veure sense parar de mirar, no volent sentir allò que no podia deixar d’escoltar, volant sense saber volar. La seva inconscient vida era senzilla per a la seva fúria, complexa per a la seva timidesa, rica en freds sentiments i pobre en riques il·lusions. Simplement transcorria, vagava essent testimoni mut d’esdeveniments, d’actes, milers de peces amorfes que encaixaven a la perfecció formant un immens trencaclosques regit per la lògica, tan fàcil d’entendre però tan difícil de veure. Un mapa sense nord llegit des de les alçades, així era la seva vida.

No es podia controlar, temps de calma en èpoques de guerra, devastant quan volia acaronar. No volia viure més, però el camí no el deixava retrocedir, no el permetia parar. No podia decidir però va decidir continuar, ànima ingènua, cor innocent. El camí era el mateix i encara tenia treball a fer, aigua que transportar i molins que fer girar. Així era la seva vida.

I mentre el temps passava impassible, a la fi va poder recordar envoltat en orgullosa nostàlgia quants s’havien unit a ell per després tornar-se a separar. Havia cantat i havia ballat, havia bramat i havia matat, i mai no havia viscut sense cessar de volar. Va continuar recordant allò que ningú no es podia imaginar mentre travessava camps i mars, rius i valls fins arribar-hi, a la fi, el fi. No es trobava cansat, esgotat, no podia retrocedir, cedir, davant d’aquell blanc buit, davant d’aquella freda muntanya. Així era la seva vida, així va ser la seva mort.

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2009-05-01T20:32:00.008+02:00

"Tutto per la famiglia..."

Anacronisme legislatiu

2009-04-26T22:46:00.006+02:00

De tant en quant ens arriben notícies sobre lleis i prohibicions curioses, però sobre tot ridícules i inversemblants, procedents de ciutats i països moltes vegades remots i no gaire coneguts, però no cal anar tan lluny...

L’actual reglament cívic de la ciutat de Cervera, en vigor des del 1991, preveu sancions per les següents activitats:
- Córrer pel carrer
- Estendre una catifa al balcó
- Portar minifaldilla
- Blasfemar en llocs públics
- Estirar-se al terra de carrers i places
- Oferir-se en públic amb indumentària que ofengui la decència pública

Aquestes prohibicions provenen de les ordenances de Policia i Bon Govern, aprovades fa 18 anys sota la presidència del municipi per part de CiU. Actualment es treballa en la redacció de la nova ordenança de civisme en què, aquesta vegada, la ciutadania prendrà un paper fonamental.

Esperant t’hi pots florir, i en tema de legislació aquest en constitueix un bon exemple, però segur que tots tenim en ment moltes altres lleis que s’haurien d’abolir, com molts monuments i noms de carrers que ja fa anys haurien d’haver desaparegut. Caldria reinventar el sistema en comptes de quedar-nos esperant lleis que, per exemple, permetessin investigacions mèdiques per salvar la vida de molta gent. Caldria erigir els monuments quan toca i no quan ningú ja no se’n recorda del fet o la persona a commemorar. Caldrien tantes coses perquè l’adjectiu "anacrònic" perdés el seu sentit...

2009-04-23T00:00:00.001+02:00

Feliç diada de Sant Jordi 2009

La màscara de la Lluna

2009-04-17T19:59:00.012+02:00

Diuen que la gent sincera és aquella que no empra màscares, que no s’oculta rere un amagatall a conveniència, aquella que es mostra a la realitat tal com és, sense interpretar, sense imitar allò que voldria ser.

Diuen que amb el temps acabem coneixent a la gent, diuen...

Amb el temps, algun amic aconsegueix superar la distància i travessar la frontera que l’etiqueta com íntim, aleshores ja no hi ha res a fer. Els amargs racons de la seva personalitat, aquells que abans no ens podíem empassar, ara ho fem i de bon grat, perquè ja sabem que és així, que és inherent a la seva persona.
I les llunes van passant, la proximitat (diguem voluntària) permet a la fi que ens acceptem els uns als altres tal com som.

I la proximitat deriva en coneixença, la coneixença en confiança (malauradament sovint, també en excés de confiança) i la confiança amb el temps arriba a un punt mort en el que ja no perseguim més coneixença, ens conformem amb la cara que veiem.

Però, com la Lluna, hi ha gent que té una cara oculta, una cara que mai no mostra a la llum, una màscara que ni la proximitat ni la coneixença assoleixen arrencar. Impossible desemmascarar, perquè es troba molt ben arrelada i el temps l’enforteix com la pluja al riu.
I quan dins el cercle íntim sorgeix un emmascarat, el descobriment de la seva cara oculta ens fa molt de mal, ens fereix els sentiments conreats durant tants anys, ens fa plantejar-nos si realment el coneixíem de tan a prop, ens fa valorar si es mereix constituir el cercle, ens fa dubtar sobre la nostra capacitat per envoltar-nos de gent, de bona gent.

En el moment en què som capaços d’observar la cara oculta de la Lluna, quan l’emmascarat es treu la màscara, els nostres ulls queden cecs a la situació, amb llàgrimes que ens regalimen enfortint el riu però debilitant el seu curs, enfortint la nostra ànima però debilitant el nostre cor.

Mateixa situació, diferents realitats

2009-04-08T20:04:00.007+02:00

Coraggio! Anche noi ci siamo mano per mano con voi!

A data d'avui ja van 260 víctimes mortals (entre aquestes, 16 nens), més de 1.000 els ferits i prop de 20.000 les persones que s'han quedat sense casa com a conseqüència del terratrèmol d’aquest dilluns, de 6'3 graus a l’escala Richter, amb epicentre a pocs quilòmetres del municipi de L’Aquila (Itàlia).

Els milers de supervivents i damnificats continuen passant les nits a la intempèrie o desplaçats en campaments, situació que el Gran Bufó Silvio Berlusconi compara com "un cap de setmana de càmping". Però, per si aquesta befa no fos suficient, encara ha afegit: "Aneu a la costa, és Pasqua, preneu-vos uns dies que paguem nosaltres".

Mentrestant, cossos de bombers, forces de rescat i personal que bonament fa tot el que pot, treballen sense descans aunant forces a contrarellotge amb un objectiu comú. Ja ha mort un bomber per fatiga en aquesta desesperada cerca mentre el terra no deixa de tremolar...

És positiu pensar que, eludint comentaris de qui més hauria de representar el poble, aquest és capaç de donar-se la mà mostrant un cooperativisme del que molts haurien d’aprendre conscienciosament.

L'Observador

2009-04-05T13:50:00.005+02:00

L'Observador li deien, perquè l'Observador es feia dir,
perquè observar era la seva feina: commoure's, riure, patir…

A l'aeroport s'hi va acostar, observant, rere la tanca, una arribada. Ella, capficada en la baralla de tot just abans de marxar, sabia que ningú la rebria, ni tan sols va voler aixecar la mirada. Però ell va aprendre a perdonar, llàgrimes d'alegria l'acaronaven, llàgrimes que mai més no es va eixugar.

A la sortida de l'escola es va presentar, observant, encomanat per l'emoció dels pares. Feia estona que el timbre havia callat, amb cinc anys hi continuava esperant. Va insistir que de seguida la recollirien, mentre, tots marxaven cecs a la situació. L'escola va tancar. I només plors de vergonya hi van quedar, al buit d'un carrer, d'amagat.

Als núvols va pujar, observant, dins l'avió, un grup d'amics callats i atemorits. S'havien decidit a saltar des de l'aire, només un pas hauria de ser el definitiu, amb les cames tremoloses arribat aquell moment. I del cel van caure crits, un milió d'emocions indescriptibles que els quedà gravades a la seva ment.

I a la terra va tornar, al costat d'un llit, observant, al seu capçal. Una etapa, la seva fi, un punt i a part. Un més d'entre la resta de passatgers. Al seu voltant només veia tristor, però ja no li feia tant de mal. Només una exhalació, un darrer sospir, i ja formava part de l'Univers.

I l'Observador va tornar a marxar, encara no n'havia vist prou, però inesperadament es va aturar, un mirall era al seu davant, s'hi va mirar sense veure's, en qualsevol angle un no res, un pou, desolat es va allunyar, fugint de por i del seu propi espant.

L'Observador li deien, perquè l'Observador es feia dir,
perquè observar era la seva feina: commoure's, riure, patir…

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

Espiant la realitat

2009-03-31T23:22:00.008+02:00

Coneixem la feina d’un detectiu privat? Doncs sempre la relacionem amb infidelitats de parella, amb morosos i amb espionatge industrial, però el que no sempre tenim en compte és que també n’hi han que investiguen fraus de treballadors amb baixa mèdica, habitualment contractats per les mateixes empreses que no se'n refien de les presumptes lesions dels seus treballadors.

Una agència de detectius de Barcelona ha manifestat recentment que hi han treballadors accidentats realitzant activitats del tot incompatibles amb la seva suposada lesió mèdica. La prova?: el vídeo que graven seguint els passos de les seves vides privades, prova suficient per acomiadar la persona en qüestió. Per exemple, un treballador va al·legar invalidesa permanent absoluta (que reconeix la incapacitat total de realitzar qualsevol tipus de treball) i el van enxampar surfejant a la platja amb uns amics.

Així mateix, també declaren els detectius privats que han augmentat els empleats que utilitzen el període de baixa per treballar fraudulentament en altres empreses. Com és el cas de paletes que, cobrant una incapacitat temporal, treballen en altres obres (cas similar al d'altres oficis).

La por a perdre el lloc de treball i la crisi actual provoquen aquests tipus de situacions. De fet no són nous artificis, segur que tots coneixem algun d’aquests casos, persones de dubtosa vida laboral o amb horaris no gaire definits.

Albert Einstein va dir: "La crisi és la millor benedicció que li pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos" i "És a la crisi quan aflora el millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia". Paraules molt intel·ligents, però potser li va passar per alt afegir que en moments com els actuals aflora no només el millor sinó també el pitjor de nosaltres mateixos...

I és que les complicacions econòmiques promouen totes les combinacions possibles per a la pròpia subsistència. Penseu que Maquiavel tenia raó quan va dir que el fi justifica els mitjans?

Com les formiguetes

2009-03-27T20:20:00.008+01:00

Així som, com les formiguetes, seguint un mateix camí.

Entre setmana, des que ens llevem fins que tanquem el llum a la nit, una seqüència que es repeteix dia rere dia. Les mateixes obligacions, les mateixes preses, el mateix camí, la mateixa gent i les mateixes mirades encreuades. Esperem ansiosos l'arribada del cap de setmana per canviar de cantarella, però acostuma a repetir-se la de cinc dies enrere. I quan realment podem escollir…
Quan realment podem escollir no ho fem. Perquè de vegades ens fa mandra fer coses noves, conèixer gent, planificar nous camins, ens fa por perdre el nostre lloc, un desplaçament indesitjat conseqüència d'abandonar els nostres hàbits.

I, si no escollim, mai no coneixerem allò que també hi és, mai no sentirem nous acords, mai no agafarem el tren que no espera, mai no ens adonarem que un mateix color no és un de sol. Perquè no totes les obligacions ho són, perquè el temps és relatiu, perquè ens podem sortir del camí i, perquè no fer el primer pas rere aquella mirada?

Així som, com les formiguetes, seguint un mateix camí, però un camí imaginat…

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

2009-03-21T16:19:00.005+01:00

Diuen: la mar és trista

Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.

Marià Manent (1898-1988)

El futur del bolígraf

2009-03-19T23:31:00.007+01:00

Les noves tecnologies no sempre ens fan la vida més fàcil: abans amb el tovalló del bar en teníem prou per fer anotacions, ara hem d'anar carregats amb la PDA; el mòbil que no se'ns oblidi perquè estem perduts!; encara i així es talla la trucada perquè no tenim prou cobertura o s'esgota la bateria; i, qui és capaç d'escriure còmodament amb les minúscules tecles dels mòbils o amb el punter de les agendes electròniques?

Doncs, al menys, per aquest darrer inconvenient hi ha solució!

Es tracta d'un teclat làser, és a dir, d'un aparell que es connecta per bluetooth al dispositiu mòbil i que projecta un teclat de 25 x 10 cm sobre una superfície, detectant la posició dels dits i indicant la pulsació virtual mitjançant un so diferent en funció de si es teclegen majúscules o minúscules.

És compatible amb Windows Mobile, Palm OS, Blackberry i Symbian. El seu preu oscil·la els 150 €.

Així que ja teniu friqui regal per les properes celebracions!

No ens queixem i li diguem intrús al visitant no esperat

2009-03-14T11:29:00.006+01:00

"En vista dels seus comentaris a Facebook sobre la feina i la companyia, creiem que és millor que, com que no està contenta, acabem amb efecte immediat la seva ocupació a Marketing & Logistics."

Aquestes paraules van ser suficients per acomiadar per escrit a una treballadora britànica de 16 anys. Ella va quedar sorpresa de les conseqüències que havien arribat a ocasionar els seus comentaris a Facebook. El secretari general del sindicat va criticar la tafaneria de l'empresari en les converses privades dels seus empleats.

Però des del moment en què van començar a sorgir portals de xarxes socials (tipus MySpace, Facebook, Fotolog...), els seus usuaris estan exposant al públic la seva intimitat.

Un dia, una amiga en període d'entrevistes de feina, em va preguntar si l'empresa es podria decidir per un o un altre candidat en funció de la informació que trobés prèviament a internet. "Fem la prova", li vaig dir. Així que vaig agafar a l'atzar un company de classe i, a través de les meves dots i paciència, vaig arribar al seu Fotolog, obert al públic. A més de fotografies personals, vaig poder conèixer el grau d'interès per la seva feina, què feia al temps lliure, la seva orientació i vida sexual, etc. Intrigat per la facilitat de penetrar a la vida privada de la gent ho vaig tornar a provar amb un parell de persones més, gairebé amb els mateixos resultats.

Tinc molts amics amb Facebook i alguns amb el seu cap de feina com a amic (perquè ignorar-lo queda malament, diuen).

I algun altre amic en tinc que, com jo, som reticents fins i tot a que hi hagi una fotografia nostra voltant per internet.

A on s'hauria d'establir el límit de la confidencialitat? No sempre som amos i senyors del grau de privacitat que volem, però sí decidim una gran part. Després no ens queixem i li diguem intrús al visitant no esperat...

Tombes a l'aire

2009-03-08T19:48:00.007+01:00

Us reescric una notícia que he trobat prou interessant (publicada al diari "Avui" amb data 05/11/08 -pàg. 24, autor: Melcior Comes), en relació al Tanatori de l'Avinguda Alps a Cornellà de Llobregat:

Ara que ha estat Tots Sants, ens hem recordat dels nostres morts. Així que suposo que, un dia a l'any, pressentir la pròpia mort tot evocant els nostres éssers estimats, els que partiren cap a contrades més etèries, pot ser una experiència ennoblidora. Dubto, però, que tenir excessivament present el nostre destí forçós pugui portar a res més que al desassossec, o alguna forma de nihilisme, sobretot si aquesta sensació arriba a edats massa tendres. I a això és al que es veuen sotmesos molts nens i nenes del municipi de Cornellà, concretament els d'una escola i un institut de secundària.

L'any 2003, allà, mentre era alcalde José Montilla, es va inaugurar un tanatori municipal en total veïnatge amb aquests dos centres lectius, la qual cosa no seria gaire de lamentar si no fos per un detall una mica sòrdid: gairebé cada dia, mentre fan classe o juguen al pati, els arriba al nas una olor entranyable, una olor que només poden emparentar amb la d'una barbacoa. Els més innocents diuen simplement "quina pudor de socarrat!" i continuen a la seva, però els adolescents i el professorat saben d'on prové exactament aquest efluvi de rostit. Els cadàvers són incinerats a pocs metres (només un pàrquing separa el tanatori de les finestres escolars). Una xemeneia va regalant a l'atmosfera del matí les seves volutes de fum escèptic. Mentrestant, tot ha de continuar, seguint la comèdia acostumada: els nens juguen i riuen i fan de la vida quelcom vertader, mentre a l'aire un polític els pinta una tomba.

Una d'oxigen a la llima!

2009-02-23T18:29:00.011+01:00

Fa un temps vam comentar l’existència dels bars d’aigua, doncs bé, per donar-li una mica més de força a aquesta iniciativa, ja tenim a Barcelona (igual que a d’altres ciutats amb clients potencialment "saludables") els bars d’oxigen.

L’aire, purificat un 90%, és distribuït a través d’ampolles aromatitzades (té, llimona, llima, taronja, viola, espígol, etc.) fent ús de l’aromateràpia. Les sessions oscil·len entre els 15 i 30 min i varien en funció de l’edat, patologies, estil de vida, etc. de cada client. El xut d’oxigen ens pot costar de 5 a 20 € i, segons diuen els seus promotors, els beneficis que ens proporciona són: eliminació de toxines, activació de les cèl·lules de la pell, augment del volum d’oxigen en sang, estimulació de la circulació, neteja de les pupil·les ocul·lars, cura de l’emfisema i reducció de pes; a banda d’efectes immediats d’eufòria i benestar.
Per qui no el vulgui inhalar, ja que no sembla gaire atractiu (foto), té la possibilitat de beure’l mitjançant aigua enriquida de diferents sabors.

A la T4 de Barajas ja existeix un bar d’oxigen, trobarem algun altre a la nova T1 del Prat?

La civilització perduda de Pompei (IV i final)

2009-02-15T23:12:00.030+01:00

Per donar per finalitzat el resum de l’antiga Pompei us vull oferir algunes fotografies més...

Si recordeu, les parets de la ciutat servien per escriure-hi propaganda electoral, però també per pintar o dibuixar a l’estil dels actuals grafits. Com a exemple, el detall d'un home pujat a un vaixell o similar, dibuixat amb algun element punxant.

A Pompei es van trobar grans quantitats de monedes; només en una de les alfàbies d’un termopolio hi havia fins a 1385 exemplars de bronze, datats entre l’any 285 aC i el 78 dC, amb un valor total equivalent a 585 sestercis. Tenint en compte que el patrimoni d’un pompeià mig oscil·lava entre els 200 i 500 sestercis, és de suposar que aquesta quantitat representés la recaptació de varis dies de negoci, fet que testimonia la florent activitat de la ciutat.
A la foto de la dreta hi ha un conjunt de claus trobades durant les excavacions arqueològiques, encara que aquestes no van ser necessàries, doncs tot va quedar ben tancat i barrat durant més de 1800 anys...

I, a continuació i per acabar, us vull mostrar objectes que es van trobar a l’interior d’alguns habitatges, molt diferents entre ells però amb el sexe com a denominador comú.

Es tracta d’un fresc, elements de decoració, llànties d’argila amb representacions de sàtirs barbuts de fal·lus desmesurats, picaroles igual d’artístiques o escultures com la del sàtir i la cabra (totes elles emplaçades al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols).

Així doncs, espero haver-vos transmès part de la fascinació que vaig sentir i us animo a visitar aquesta meravellosa ciutat antiga.

I recordeu, allà on anem respectem el patrimoni, salvaguardem la història.

De residus, fins a l'espai

2009-02-12T20:57:00.004+01:00

Aquest dimarts, a uns 790 km per sobre de Sibèria, es va produir la primera col·lisió coneguda entre satèl·lits. Va xocar el Cosmos-2251 (satèl·lit rus de comunicacions llençat l’any 1993 que es trobava ja fora de servei) i l’Iridium-33 (satèl·lit propietat de la NASA del 1997).

La col·lisió ha ocasionat centenars de fragments i ferralla que, sumant-se als més de 18.000 objectes residuals d’origen humà ja existents, ara orbiten al voltant de la Terra. En conseqüència, l’Estació Espacial Internacional, actualment amb tres astronautes a bord, ja està prenent mesures en previsió a un possible impacte espacial.

Els residus derivats de la vida humana no són només els que veiem als contenidors o als abocadors, és sorprenent fer excursions a la muntanya i trobar-se encara tapes amb anella de les que portaven les llaunes de begudes fa més de 15 anys. El fons marí està ple de residus sòlids que ja han passat a formar part del medi aquàtic, han arribat abans que nosaltres puguem endinsar-nos a més de 9500 m i descobrir espècies encara insospitades a la foscor marina. Fins i tot l’espai, la immensitat que s’ho empassa tot, més antic que la "intel·ligència humana", ens retorna per gravetat els nostres propis residus.

El reciclatge i la sostenibilitat són matèries pendents que als que ens governen no els interessen prou, primer perquè no generen un atractiu rendiment i benefici econòmic i segon perquè, quina necessitat hi ha de pensar més enllà de la nostra existència mentre hi hagi suficient combustible fòssil amb el que es puguin aprofitar mentre la seva creixent escassetat els omple les butxaques?

2009-02-08T23:38:00.005+01:00

Salvem els correfocs,

salvem els diables,
salvem els plens,
salvem les guites (i la boja també!),
salvem el bestiari popular,
salvem la cultura catalana.

Salut i foc!

No voldries saber

2009-02-03T20:18:00.004+01:00

No voldries saber, si el temps no s’hagués consumit,
si el futur no hagués passat, quant menys hauries patit.
Observant les onades del mar quedes mut, amb l’Univers al teu davant,
immers en una bombolla de pensaments que corren amunt i avall.
No aturis el temps, no el fiquis dins d’ampolles relluents,
no les vulguis etiquetar i després guardar al celler,
ja saps que els teus desitjos no són permanents?,
voldràs posar una clau més al teu clauer?
Perquè vas tenir permís per travessar les portes,
però va arribar el dia en què ja no hi havia res a tancar
i, en decidir-te a obrir els ulls, a les fosques,
et vas prometre que mai més no et tornaria a passar.

La paciència és la mare de... l´stop motion

2009-02-01T12:22:00.012+01:00

Com a introducció als següents vídeos i perquè els pugueu apreciar millor us faig cinc cèntims del seu procés de filmació.

Per stop motion (també anomenat "pas de manovella" o "quadre a quadre") s’entén la tècnica d’animació que consisteix en simular el moviment d’objectes estàtics capturant fotografies. Entre foto i foto es va movent una miqueta l’objecte aconseguint la seva animació en ser visualitzades ràpidament.

Són exemples d’animació claymation o de material mal·leable: "King Kong" (versió del 1933), "Malson abans de Nadal", "Wallace i Gromit" o "Chicken run. Evasió a la granja". També es poden emprar persones com a objectes d’animació, com a "The wizard of speed and time", i l’exemple del següent vídeo:

Un altre resultat de l’stop motion és quan es juga amb el temps d’exposició de l’objectiu de la càmera, observeu:

El darrer exemple que us vull mostrar és fet a Buenos Aires, i el seu art graffiter bé que s’ho mereix:

Cert el comentari, com m'he pogut oblidar d'en Pingu!!

La civilització perduda de Pompei (III)

2009-01-28T23:05:00.023+01:00

Per continuar amb el resum d'allò que més em va cridar l'atenció de Pompei us faig cinc cèntims d'alguns dels edificis amb més encant que hi vaig trobar.

Un dels que més em va sorprendre va ser un negoci anomenat "Termopolio", paraula grega que significa "lloc a on es venen begudes calentes". Es tractava de locals que disposaven a l'entrada d'una barra de marbre en forma d'L amb unes obertures a la seva superfície, a sota de les quals es col·locaven unes alfàbies que contenien menjar i beure calent (i una d'elles els diners guanyats). La clientela podia seure a dins i demanar algun dels plats preparats que s'exposaven en lleixes (s'observa a la fotografia de la dreta); però, per sobre de tot, aquests locals eren coneguts pel fet que els pompeians podien comprar el menjar per emportar (fascinant, parlem de l'any 79 d.C.).

També van quedar gairebé intactes alguns dels forns de pa de la ciutat, negocis a on es portava a terme tot el procés d'elaboració, des de la mòlta del gra fins la venda del pa. A la fotografia de l'esquerra s'observen alguns molins i un forn de llenya, a la inferior.

A la bugaderia pública els veïns hi portaven la roba per rentar. I sabíeu què empraven per blanquejar-la? Orina. Es recollia en atuells col·locats als carrers i replans d'escales i, una vegada a la bugaderia, es vessava en piles (com la de la imatge inferior) a on s'introduïen les peces de roba.

Finalment, no podien faltar les termes. Les més antigues de la ciutat daten del segle IV a.C. Diferenciada la zona masculina de la femenina, es fonamentaven en un sofisticat sistema de calefacció a on l'aire calent circulava sota el paviment i rere les parets. Constaven de vestidors, una sala amb piscina d'aigua freda (frigidarium), una sala temperada (tepidarium) i una de molt calefactada (calidarium) amb banyera d'aigua calenta i una font de tèbia. La fotografia correspon a una de les sales de les termes (observeu els detalls estructurals).

2009-01-26T23:00:00.012+01:00

No diuen que hi ha crisi? Doncs als caixers sembla que no!

Una aigua, si us plau!

2009-01-18T21:16:00.011+01:00

Aquesta senzilla ordre pot convertir-se en un mal de cap pel cambrer d´un bar d´aigües.

En la recerca d´una vida sana han aparegut bars de copes a on només es serveix aigua mineral, locals emplaçats a ciutats com Roma, París, Montreal, New York o Barcelona.

La carta d´aigües diferencia amb i sense gas, aromatitzades amb essències de fruites, d´herbes, oxigenades i de manantials d´allò més inassolibles. Parlem d´aigües de glacera, d´aqüífers a 300 m de profunditat, d´ampolles de vidre amb suro i ornamentades amb cristalls Swarovski, amb informació detallada de la seva composició i propietats nutritives pel coneixement del degustador.

Els preus oscil·len entre 3 i 45 € per ampolla de 750 mL.

Si teniu pensat destinar els estalvis a consumir aquestes acqua vitae, com a mínim hauríeu de conèixer les següents premisses:
1. La temperatura ideal per prendre l´aigua sense gas és de 15-18 ºC, encara que quan fa calor l´aigua freda ens dóna sensació de fer passar la set, perjudica l´esmalt de les nostres dents i, a més, les seves propietats s´alteren amb el fred.
2. Així mateix, la temperatura ideal per l´aigua gasificada o amb gas és de 8-12 ºC.
3. Millor beure-la en copa, però evitant escalfar-la amb les mans.
4. No conservar l´ampolla oberta més de 48 h, cal tancar-la després de cada utilització (i no més de 24 h si es beu directament de l´ampolla).
5. Cal evitar el contacte de l´envàs amb productes de neteja, desodorants o agressius, així com l´exposició al sol.
6. Mai no s´ha de ficar al congelador, doncs es perdria l´equilibri en sals minerals.
7. La data òptima de consum és d´1 any per aigua amb gas en ampolla de plàstic, de 2 anys per aigua sense gas en ampolla de plàstic i de 3 anys per aigua amb o sense gas en ampolla de vidre.

I, a no ser que algú em convidi a un bar d´aigües, em continuaré preguntant: però, l´aigua no ha de ser incolora, inodora i insípida?

2009-01-08T17:55:00.008+01:00

"Aquí no hay quien viva" !!!

Rere una paret

2008-12-26T13:03:00.010+01:00

Dedicat a l'Alba i a tots els nens i nenes que han patit, pateixen i, malauradament, patiran la mateixa lamentable situació.

Rere una paret la intimitat permet emergir de forma perillosa la natura de cada persona:

Tothom estima els seus papes, és normal. Jo els estimo, de vegades no gaire però només quan m'enrabio amb ells. D'altres vegades són els meus papes els que s'enrabien amb mi. Quan la meva mama em renya és perquè diu que no em porto bé, però jo no me n'adono. L'altre dia estàvem dinant tots dos i es va aixecar i em va pegar molt fort a la cara, em van sortir llàgrimes als ulls i després vaig començar a plorar. Els meus amics del col·le diuen que ells no ploren, però segur que quan a ells els peguen també ploren. Jo em vaig anar corrents al meu llit i després va venir la meva mama per demanar-me perdó, per això sé que és bona i que m'estima.

Jo intento ser bo, però encara no he après perquè quan arriba el meu papa a casa per les nits sempre em pega. Em diu que vagi a la seva habitació perquè em donarà un regal, però ja no m'enganya perquè sé que el que vol és pegar-me. Si no hi vaig ve ell a buscar-me i després em pega més, per això gairebé sempre hi vaig. De vegades em poso a plorar abans d'entrar a l'habitació. El meu papa és molt desordenat i sempre té el terra ple d'ampolles buides que fan molta pudor. Quan estic a dins tanca la porta, em diu que em baixi els pantalons i es descorda el cinturó que sempre porta posat. Em fa molt de mal. De vegades m'adormo i quan em desperto em fa tant de mal el cul que no em puc asseure en molts dies. Després ve la meva mama i el crida molt perquè diu que beu com un lladre. Jo no crec que sigui un lladre, el que passa és que el faig emprenyar sense adonar-me.

La setmana passada ens van fer una revisió al col·le i jo no em vaig voler despullar perquè vaig dir que em trobava malament però al final em van obligar. El metge va cridar la senyoreta i van començar a parlar de si jo tenia problemes a casa perquè havia vist els blaus. Jo no sabia què dir però al final li vaig dir que no.
Ahir van trucar per telèfon a casa i es va posar la meva mama. No van parlar gaire. Jo li vaig preguntar qui havia trucat i em va dir que la meva senyoreta. No sé el que van parlar però la meva mama estava molt enrabiada encara que no em va pegar. Quan va arribar el meu papa li va explicar tot i va llençar l'ampolla que portava a la mà. Me la va llençar a mi però com que no em va avisar no em va donar temps d'agafar-la i em va colpejar el front. Em va fer molt de mal i em va sortir sang. El meu papa em va dir que m'anava a curar però era mentida. Em va agafar del braç i em va arrossegar a la seva habitació. Jo ja sabia que m'anava a pegar però no sabia perquè. Li vaig preguntar què era el que havia fet malament i em va dir que jo no havia fet res, que ho havien fet ells feia vuit anys i es va descordar el cinturó i em va començar a pegar més fort que mai. Aquesta vegada no em vaig adormir. Vaig veure al mirall de l'habitació que la meva mama estava a la porta mirant com el meu papa em pegava. Ahir vaig plorar molt, el meu papa em va fer molt de mal i quan em va dir que ja podia marxar vaig mirar el llit i hi havia sang. Em vaig intentar aixecar però no em podia aguantar dret, l'esquena em feia tant de mal que vaig anar de genolls al meu llit. Després la meva mama va entrar a l'habitació i van tancar la porta. A ella també li va haver de fer molt de mal perquè no deixava de cridar. Com no he pogut dormir he estat tota la nit plorant en baixet perquè no se n'adonessin.

Aquest matí quan la meva mama m'ha despertat per anar al col·le jo li he dit que em trobava malament i que tenia mal de cap i de gola. Ella m'ha dit que em podia quedar al llit. No m'he portat bé perquè en realitat no em trobo malament el que passa és que gairebé no puc caminar i no vull que la senyoreta em torni a preguntar.

Quan m'he quedat sol a casa m'he aixecat a menjar una mica però no hi havia res a la cuina. Després he agafat la bossa de plàstic a on guardo els ninots i els he deixat a sobre el llit per ficar la roba del meu armari. Ara marxo a buscar un senyor bo que viu a prop de casa meva. Marxo a viure uns dies amb ell perquè em va dir que a casa seva hi havia molts nens i nenes com jo i que m'ho passaria molt bé amb ells i que mai em pegaria. No vull que s'emprenyin els meus papes. Jo els estimo, però ells...

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2008-12-25T10:39:00.012+01:00

... o donar-li de menjar al tió.

Càndid Nadal

2008-12-09T23:27:00.002+01:00

Què ha canviat?

Novament arriba el Nadal, novament el tragí de darrera hora, els regals de sempre, un nou any, una vida passada, un temps esgotat…
Quelcom ens diu que ja no som nens, que ja no tenim la il·lusió de llavors pel Nadal, que els regals són una obligació i que els Reis Mags van ser els pares. En realitat, però, som tan diferents de quan vam tenir quatre anys? Què ha canviat?

Fa vint llargs anys una estranya sensació ens envaïa per Nadal. Quan en el col·legi ens ensenyaven nadales, quan fora d'aquest les sentíem, quan passejàvem pels carrers replets de llums de colors, quan els aparadors vessaven de joguines i més joguines, quan a casa vèiem els nostres pares parar el pessebre o l'arbre i encendre els seus llums, quan escrivíem la carta als Reis, quan ens preguntaven si havíem estat bons minyons i contestàvem a aquella enutjosa pregunta amb un tímid i insegur sí, aleshores sabíem que era Nadal, que alguna cosa de màgic anava a succeir.
Els dies eren freds i grisos, sortir al carrer es convertia en un interminable ritual d'abrics i bufandes, però encara i així res no ens impedia baixar amb ansietat les escales de casa per anar a lliurar la nostra carta, per anar a rebre els Reis i per seguir-los en les seves cavalcades. A la fi havia arribat la nit que tants dies havíem desitjat, a la fi havia arribat la nit més llarga, la nit en què menys dormíem, la nit que somiàvem, la nit en què més somiàvem, a la fi havia arribat…

I ara, què ha canviat? Milers de bombetes de colors, arbres adornats, pessebres encesos, música als carrers, joguines i roba a les botigues, innocents ulls observant per primera vegada un vaivé de gent absorta en comprar i comprar, en gastar i gastar; però aquests joves ulls poden veure en l'interior i són capaços d'arribar al més profund, a l'arrel, al sentiment pur, i contemplen amb aflicció que aquestes persones un dia també van gaudir del Nadal, que un dia la seva il·lusió es va confondre, es va perdre, va quedar enterrada...

La innocència és un do que amb el temps no desapareix, es modifica, es reconstrueix... Els ulls no són necessaris per veure, el cor sí per sentir.

Tots hem estat nens, tots continuem tenint cor, així doncs, què ha canviat?

(Més relats curts a l´apartat Assumptes propis)

2008-12-04T23:49:00.003+01:00

El civisme, des de petits.

La civilització perduda de Pompei (II)

2008-11-30T10:00:00.010+01:00

Una vegada feta la introducció de la història de la ciutat... parlem dels seus carrers.

Tots ells resten perfectament conservats gràcies a l´empedrament de les calçades. En els carrers que van ser més transitats es podia veure clarament a la pedra unes marques com de carrils que resultaren ser el desgast ocasionat per les rodes del constant flux de carruatges.

També em va cridar l´atenció que l´alçada de les voreres podia arribar gairebé al mig metre, però el que més em va impressionar van ser els passos de vianants. Es tracta de grans llambordins, en disposició similar a les actuals franges blanques, amb la mateixa alçada que les voreres que comuniquen. El detall es troba en què tant l´alçada com l´amplada d´aquests permetien el pas dels transports, en un o ambdós sentits en funció del carrer.

La font d´aigua de la fotografia pertany a la primera font pública que es va construir a la ciutat.

D´altra banda, al paviment de les portes d´entrada d´algunes cases hi havia mosaics de salutació, a l´estil de les nostres catifes (com l´"HAVE" de la imatge), o d´avís, com les plaques en alguns patis amb gos (com el mosaic que diu "Compte amb el gos" en llatí).

Els negocis i botigues es retolaven a les seves façanes amb escrits que s´han trobat, però igualment curiós és el fet que encara es conserva la publicitat electoral en algunes parets, com a la següent fotografia.

A darrera hora del dia que vaig visitar les excavacions la ciutat havia quedat deserta de turistes, va ser un autèntic plaer caminar tot sol pels carrers absents de vida, en complet silenci. Passejant a pas lent observava l´interior de les cases a través dels bastiments sense portes ni finestres, els negocis buits de gent, les fonts sense aigua, els mosaics sense ningú que els mirés i els passos de vianants esperant ser trepitjats. Per un moment em vaig imaginar com devia ser la vida dels pompeians en aquell moment de la posta de sol i, en fregar-me una ràfega d´aire fred, vaig tenir la sensació de ser-hi entre ells, envoltat pels seus esperits capficats en les seves tasques diàries. Durant aquell lapse de temps els mirava com si jo fos un més, caminant pel carrer, atònit i mut davant de la inconsciència col·lectiva del futur que els havia d´esperar...

2008-11-29T14:24:00.005+01:00

Tardor hivernal

2008-11-26T21:38:00.004+01:00

Una de les conseqüències de no tenir internet...

2008-11-20T21:58:00.020+01:00

La meva intenció en obrir aquest apartat és la d´anar periòdicament adjuntant fotografies d´allò més quotidià però que d´alguna manera m´han cridat l´atenció o m´han fet pensar.
Podria semblar un fotolog, però en realitat només són moments, situacions o objectes del dia a dia capturats i titulats.

Amb la següent fotografia queda inaugurat el

"Diari de captures".

Encara que siguis devot, aparca on hi hagi lloc.

La civilització perduda de Pompei (I)

2008-11-18T21:04:00.000+01:00

A finals del mes de setembre vaig tenir l´oportunitat de visitar les excavacions arqueològiques de Pompei. Vaig quedar tan impressionat que us faig cinc cèntims (amb les fotografies que vaig prendre), al llarg d´aquesta i de successives entrades, per fer-vos partícips de la civilització perduda de Pompei:

Pompei, juntament amb Ercolano, Stabia i Oplontis, va ser una de les ciutats de l´Antiga Roma emplaçada a la regió de la Campania (província de Napoli), molt propera al Vesuvi. Aquesta bellesa de postal amb el volcà de fons va ser tan sols una falsa imatge del que hauria de passar...

Ja a l´any 62 d.C. un gran terratrèmol va sacsejar la zona ocasionant grans destrosses, sobre tot a Pompei i Ercolano. Les feines de reconstrucció van començar de seguida però l´any 79, quan la majoria d´edificis públics encara estaven per restaurar, la ciutat i els seus habitants van viure una de les més grans tragèdies de la història antiga. Cristal·litzat aquell moment en el temps i avui recuperat, esdevé la segona excavació arqueològica més visitada a tot el món i patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Però... què va succeir?

Va ser l´any 79, el matí del 24 d´agost, quan l´aldarull diari no havia fet més que començar, el Vesuvi va començar a fumejar i rugir desvetllant la resta de la població...

Van caure del cel immesurables quantitats de cendres incandescents que van anar dipositant-se als carrers, cremant les teulades i asfixiant als habitants indefensos. Es podrien comptar els que van aconseguir fugir, però tota la resta, ajupits i amb les mans cobrint-se la cara, tancats a les habitacions més fondes o corrent sense èxit, tots... van morir. En un dia es van acumular als carrers fins a 8 m d´alçada en cendres. La ciutat va quedar sepultada i va desaparèixer de la superfície al llarg de les setmanes a les fosques que van precedir.

Fins els nostres dies, gràcies precisament a l´acció protectora de les cendres, s´ha conservat gairebé intacta la totalitat del patrimoni de la ciutat, que és el que us ensenyaré properament...

A les fotografies (cliqueu per ampliar) us podeu fer una idea de la grandiositat de la ciutat a partir de la reconstrucció en maqueta.

Les figures són de persones que van morir cobertes per les cendres. Entre elles podeu veure la figura també d´un animal (pot ser un gos) i la d´un adolescent ajupit en un fracassat intent de protecció. Aquest noi ha rebut el nom de "mulater", ja que es va trobar subjectant la corda amb què portava la seva mula perquè no escapés en el caos...

Ciutats homònimes: generació familiar

2008-11-11T12:43:00.015+01:00

Us heu preguntat alguna vegada quantes ciutats del mateix nom que les espanyoles hi ha fora d´Espanya?

Quan els conquistadors espanyols van desembarcar al nou món, moltes de les poblacions que es van anar fundant van adquirir noms similars o idèntics al de les ciutats d´on aquests provenien.
Actualment són moltes les ciutats i poblacions que continuen conservant aquests noms, principalment a Amèrica del sud, Amèrica central i sud i costa oest dels Estats Units.

Aquestes ciutats homònimes són, entre d´altres:
- Estats Units: Toledo, Cádiz, Málaga, Granada i Salamanca
- Filipines: Madrid, Valencia, Álava, Cádiz i Burgos
- Mèxic: Córdoba, Zamora, Zaragoza, Salamanca, Valladolid i León
- Argentina: Madrid i Córdoba
- Perú: Jaén
- Equador: Cuenca i Zamora
- Colòmbia: Teruel i Segovia
- Itàlia: Lugo

I... a on tenim les Barcelona's?
Doncs es troben al Perú, a Veneçuela i al Brasil. Boniques destinacions a on passar unes vacances i sentir-se com a casa...

Una història sota els nostres dits

2008-11-03T23:07:00.012+01:00

Us heu preguntat mai a què és degut l´ordre de les lletres dels teclats?

L´ordre actual, conegut com QWERTY, és el més comú a l´actualitat i respon a l´ordre que trobem a la primera fila de lletres del teclat. Les màquines d´escriure mecàniques accionaven un petit martell que imprimia la lletra corresponent en prémer cada tecla. Si es premien molt seguides o dues o més tecles alhora els martells xocaven els uns contra els altres i la màquina s´encallava. Per aquest motiu Christopher Sholes, l´any 1868, va dissenyar i patentar l´actual ordre separant el màxim possible els parells de lletres més emprats -en anglès- perquè no coincidissin els martells, en comptes d´adoptar un ordre alfabètic de les lletres, que el faria més fàcil de recordar.

Encara que la disposició del teclat promou l´alternança d´ambdues mans això no és sempre possible... les paraules angleses "stewardesses" i "monopoly", hostesses i monopoli, respectivament, són dos exemples que es teclegen només amb una mà.

Els teclats estrangers tenen, a més, curioses diferències: a Alemanya, la Z i la Y es troben intercanviades, degut a què la seva freqüència és inversa a la de l´anglès; a França, la Q i la W es troben en el lloc de l´A i la Z i la M va a la dreta de la L, mentre que a Espanya és la Ñ la que va a la seva dreta i, a Portugal, la Ç.

Seguint aquesta lògica, perquè no inventar un teclat català? Una bona idea seria intercanviar la posició de la Ñ pel de la Ç, però de ben segur que no seria l´única millora que hi podríem fer... oi?

I, a proposta de l´amic Jordi, us passo un link perquè pugueu comprovar i competir amb la vostra velocitat d´escriptura mecanogràfica.

Sentint la realitat

2008-10-25T17:29:00.011+02:00

Tots sabem de què parlem quan diem que un so és mono, estèreo, Dolby,... però, què és un so binaural o holofònic?

El so estereofònic s´aconsegueix mitjançant la gravació amb micròfons en dues pistes, però si aquests micròfons es col·loquen de forma molt similar a com percebem el so els éssers humans obtenim una immersió total en l´ambient de la gravació amb una nitidesa sorprenent.

La forma més comuna de captar el so binaural és mitjançant el cap d´un maniquí amb els conductes auditius replicats (com el "Neumann KU 100" de la fotografia). A l´interior d´aquests es col·loquen uns micròfons que graven el so tal com arribaria realment a les nostres oïdes imitant la forma què el nostre cervell segueix per a processar el so.

A principis dels 80 l´argentí Hugo Zucarelli, aplicant el concepte de l´holograma al so, va aconseguir perfeccionar encara més el sistema de gravació binaural. Per això va afegir al cap del maniquí una emissió de so interna de referència de forma que els micròfons gravessin també la interferència creada entre tots dos sons, l´exterior i el propi, obtenint un holograma sonor que permet al cervell localitzar l´orientació i distància de l´emissor. D´aquesta manera Zucarelli havia creat el so en tres dimensions, el va anomenar so holofònic.

Us deixo una mostra de les que podeu trobar per la xarxa, aquesta diria jo que és la millor. L´heu d´escoltar amb auriculars i, a ser possible, en un lloc silenciós i amb els ulls tancats. Ja em direu què...

La paradoxa dels bessons

2008-10-23T23:52:00.007+02:00

El Sr. Albert Einstein, entre 1905 i 1916, va formular la teoria de la relativitat: un gran pas per la Humanitat i un mal de cap pels que l´intentem entendre.

En la teoria de la relativitat, cada observador té la seva pròpia mesura del temps. Això pot dur a l´anomenada Paradoxa dels bessons.

Un dels germans d´una parella de bessons parteix a un viatge espacial durant el qual viatja amb una velocitat propera a la de la llum, mentre que el seu germà es queda a la Terra. Degut al seu moviment, el temps passa més lentament en la nau espacial, que per al bessó que s´ha quedat a la Terra.
Així, en tornar, el bessó viatger trobarà que el seu germà és més vell que no pas ell. Encara que això desafia el sentit comú, una sèrie d´experiments han indicat que, en aquesta situació, el bessó viatger seria, efectivament, més jove.

Per posar un exemple, si el bessó viatger anés a l´estrella més propera, que es troba a 4'45 anys llum a una velocitat de 0'86 vegades aquesta, en el moment del seu retorn hauria envellit 5 anys. En canvi, el bessó que es va quedar a terra hauria envellit més de 10 anys.

Això ha estat confirmat per un gran nombre d´experiments, entre els quals un en què dos rellotges molt precisos van volar en sentits oposats al voltant del món i, en tornar, van indicar temps lleugerament diferents. Això podria suggerir que si volem viure més temps, hauríem de mantenir-nos volant cap a l´est de manera que la velocitat de l´avió se sumés a la de la rotació de la Terra. Però la petita fracció de segon que guanyaríem quedaria més que cancel·lada pel fet d´haver-nos d´alimentar amb el menjar que serveixen a l´avió...